Pecats originals

N’hi ha que han dipositat esperances amb el nou govern espanyol del ben plantat Pedro Sánchez. No és, però, el meu cas. De Ponent, ja fa molts anys que no n’espero miracles. Crec que seria ben ruc si així ho fes, perquè la primera vegada que t’enganyen és culpa de la persona que t’ha aixecat la camisa però quan te’n fan una darrere l’altra i encara t’ho creus, no hi ha dubte que la culpa és teva. Ni els 100 dies li concedeixo. Els socialistes treballen amb les cartes marcades i el seu marge de maniobra respecte a Catalunya és zero. No poden, ni volen, sortir-se del guió i no només perquè per a ells la unitat d’Espanya està per sobre de tot, sinó perquè les eleccions generals a l’Estat espanyol són aquí a la cantonada i ja deuen haver calculat que donant peixet a un territori desafecte hi perden més que no hi guanyen. Mentre fins fa quatre dies el PP governava fustigant els pobres catalanets, el PSOE a l’oposició va utilitzar la mateixa tàctica. Mà de ferro amb Catalunya i de vegades amb edició de luxe. PP i PSOE, un al govern i l’altre a l’oposició, competien per veure qui feia més paquet anticatalanista. L’anticatalanisme d’Alfonso Guerra mai ha estat criticat per Pedro Sánchez, oi? Però a les preteses esquerres sempre se’ls ha perdonat més fàcilment els pecats. L’americana de pana de la gauche divine socialista és més guai que la corbata rosa dels peperos. La dreta és casposa i l’esquerra es banya amb colònia. Totes dos, però, dreta i esquerra, llepadores de culs als consells d’administració de l’Ibex 35. Repasseu els nomenaments al capdavant dels ministeris, rasqueu currículums i comprovareu el tuf de naftalina d’alguns i el grau de niciesa de l’inculte nou ministre d’incultura. I del noi de la Pobla, l’escurabutxaques etern de l’erari públic, una autèntica joia. Recorden quan va ser secretari d’estat d’Hisenda? Com es veu que havia de demostrar que ell només exercia de català una vegada a l’any quan baixava la Noguera Pallaresa disfressat de raier, el primer pentinat fiscal a tot l’estat el va fer a Manresa, el cor de Catalunya. I quan va arribar a ministre d’Obres Públiques i mentre alimentava amb carreteres i autovies Andalusia, perquè els vots són els vots, es va oblidar de l’autovia Cervera-Igualada, entre moltes altres infraestructures catalanes i és que ja ho diuen que no hi ha millor falca que la que pertany a la mateixa fusta.