Artesa, crema!

El franquisme, com totes les dictadures, ho va voler segrestat tot. També els carrers. L’espai públic, deien, havia de ser un lloc neutre. Una sentència que, ara, en temps de teoria democràtica, sembla que alguns volen recuperar. Fins i tot els que, durant aquells anys foscos, van lluitar per evitar-ho. Dissabte, a la tretzena Trobada de Bestiari de Foc d’Artesa de Lleida i el desè Festival d’Enceses del Bestiari de Catalunya, la gran majoria de bèsties de fesomia fantàstica lluïen un llaç groc: els Dracs de Montblanc, Llorenç del Penedès, Valls, de la Geltrú i el de Bellvei, el Grafus de Tortosa, l’Hydracus de Jesús, el Badalot de l’Arboç, el Mamut de Sant Vicenç dels Horts i l’amfitrió, el Guiu d’Artesa, espurnejaven un Estem amb vosaltres mentre ballaven escopint foc a tort i a dret. Abans de mitjanit, quan la Xera invocava les forces del mal, amb els diables fent una rotllana i sense parar de ballar davall del foc, una gegantina estelada, tot just damunt de l’escenari central, onejava esperonada per un misteriós vent inexistent. Volen, diuen alguns, espais públics neutres, descolorits, de pensament únic. I els balcons tossudament embolcallats amb les pancartes blanques de pau, retolades amb les paraules justes; Llibertat presos polítics, els interroguen i els assenyalen. Què vol dir neutralitat? Són neutres els que la reclamen? Són neutrals els que l’exigeixen? No hi ha neutralitat davant les injustícies. El gran diable damunt l’escenari xiscla que, com cada any, Artesa, crema! I el carrer Major és un riu de gent que viu la festa del foc. Volen, diuen aquells, els carrers neutres, però la gent que viu la festa del foc passeja amunt i avall amb llaços grocs penjants a les samarretes d’estiu. Ningú no oblida. Ningú no perdona. Les bèsties de foc saben que els pres@s polítics ara estan engabiats a les presons de Catalunya però els mocadors de color groc segueixen lligats al voltant dels seus colls. Com les pancartes que hi ha als balcons, com els llaços als pits de la bona gent. Perquè no els volen engabiats en presons a la vora de casa. Els volen lliures i a casa. I mentre les bèsties escopien foc, la façana de la pujada de la Vileta projectava la imatge de la guàrdia incivil atonyinant els artesencs i les artesenques que només volien votar. I després les paraules amables des de l’exili, del conseller destituït Lluís Puig: “La nostra cultura és de tothom, sense exclusions, sense fronteres.”