El paradís perdut

I quan va ser que els humans el vam llençar per l’aigüera? Els de la generació dels 60 teníem la pretensió de voler canviar el món. La nostra ignorància barrejada amb polsims d’innocència, el desconeixement col·lectiu de la història, del que les últimes batzegades del franquisme ens amagaven i potser també de tota la foscor que no volíem descobrir, ens va portar a creure que ho podíem aconseguir. La nostra frase màgica era “farem, farem, farem”, i acompanyats d’unes guitarres desmanegades, cantàvem cançons de pau amb flors marcides entre els cabells. Somniàvem. Somniadors amb somnis calcats als somnis d’altres somniadors de generacions passades, també nosaltres vam creure que tot estava per fer i que tot era possible. I així, amb l’energia de la inconsciència, ens llençàvem a tomba oberta mentre els grans, els que ja ho havien viscut tot i estaven de tornada, ens miraven amb ulls compassius, misericordiosos, desenganyats de tot. Volíem salvar-lo, aquest món. Ara sabem que morirem amb ell. Desfet, ell i nosaltres, perquè l’estupidesa humana és il·limitada. Era el paradís. Aigua, llum, vida. I l’hem desfet. Tot. Sense deixar res per als cucs. Ens van regalar el paradís i no hem tingut pietat amb ell. Homo homini lupus est, que deia el filòsof Hobbes. Ara ja de gran, molt gran, crec que ja ho tinc tot coll avall. La nostra voluntat de destrucció és tan inabastable que ha aconseguit que la meva capacitat de sorprendre’m s’hagi esvaït, i ara ja tot em sembla previsible. Previsible que els nostres mars vomitin tota mena d’utensilis fabricats amb plàstic: bastonets per netejar les orelles, tampons, canyetes, plats i coberts que nosaltres mateixos, sense cap mena de vergonya, comprem alegrement i després, per netejar la nostra consciència, dipositem en el contenidor correcte, perquè no fos cas que. Ai, som tan previsibles, els xaiets. Previsible que la fauna marina, innocent, vagi morint a poc a poc degut a la niciesa humana. Previsible que ens haguem tornat insensibles al dolor aliè. Previsible que seguim reciclant la mateixa merda que ens ofega. Previsible que seguim consumint sense fre per anar alimentant els que ja van farts. És la mort del paradís que un dia va ser. Però no em feu gaire cas. És dilluns. I de vegades, tal i com també us passa a vosaltres, hi ha dilluns que tot ho veig de color negre.