De la mà d'en Gaziel

Tot i que no era la primera vegada que visitava Florència, era la primera que ho feia acompanyada d’una guia excepcional. L’home és el tot és el cinquè volum d’en Gaziel, pseudònim d’Agustí Calvet, que forma part dels seus Viatges i somnis i el segon de la trilogia Cura d’aires. El llibre té per centre Florència, la ciutat on s’operà aquell transcendental esclat de Renaixença i, naturalment, que evoca els grans genis que crearen aquell extraordinari moviment de superació. Agustí Calvet va ser un home que va viure entre dos mons; el que l’hauria complagut i el que li va tocar. Desconec si els textos del que fou director del diari La Vanguardia durant els anys 1920-1936, i que va deixar escrit en el seu dietari Meditacions en el desert: “Jo he sigut un home el qual, durant la guerra civil, els dos bàndols volien assassinar”, són d’obligada lectura per a aquells nois i noies que estudien per dedicar-se a una feina tan poc valorada com és el periodisme. De fet hi ha una bona nissaga periodística que el citen habitualment en els seus articles. El periodista Agustí Pons, tot parlant d’en Gaziel, acostuma a dir que “la gràcia del periodista és l’equilibri, guanyar-se el sou, tenir uns amos i ser capaç de dir la teva”. Fins i tot l’ombra d’en Gaziel va planar en el discurs d’investidura del president Puigdemont, que el va citar per atribuir al pensament del periodista un simbolisme exagerat i extemporani. Personalment, el que més em plau d’en Gaziel és la descripció detallada dels llocs recorreguts. Com Stendhal, l’home que cal tenir sempre present quan es visita Itàlia, també Gaziel queda meravellat per la concentració d’una bellesa impossible de pair. Mentre la claror de la lluna il·luminava la plaça de la Signoria, acompanyada per un cappuccino fumejant i amb el seu llibre obert de bat a bat, les paraules d’Stendhal se’m feien presents i, com ell, jo també vaig tenir la sensació d’assistir a la tragèdia de la història. El que domina Florència és la pau incomparable que totes les grans històries deixen darrere d’aquestes, un cop acomplides. Quan les ramades de turistes japonesos, o potser eren xinesos, van envair la plaça amb el pastor que els menava amb un paraigua alçat, vaig ser conscient que jo també formava part del flagell que amenaça la bellesa d’aquesta ciutat.