Les esquerres amb les esquerres

Com que ja tinc una edat, de frases estúpides, a la meva vida, n’he escoltat unes quantes, però com que també he pogut comprovar que l’estupidesa no té límits, sempre n’hi ha una que, encara que sembli impossible, aconsegueix superar la del dia anterior. “Les esquerres han d’anar amb les esquerres, i els altres amb els altres”. Aquesta és la llumenera resposta que l’etern diputat d’Esquerra al Congrés Joan Tardà ha respost al president de Catalunya a la seva proposta de front comú de sobiranistes catalans, bascos i gallecs per a les properes europees. El diputat, que no tinc cap dubte que és el més semblant a un pa beneït, és aquella mena de persona que li pots prendre els mitjons sense treure-li les sabates. No en va tenir prou que l’exministra d’en Zapatero María Teresa Fernández de la Vega li aixequés la camisa quan li va prometre que la llei de la memòria històrica anul·laria els judicis com el del president Companys, sinó que ara hi ha tornat a caure de quatre potes confiant en la promesa “de paraula” de la vicepresidenta espanyola, Carmen Calvo, quan abans de l’estiu li va confessar que reformaria la llei de memòria històrica per declarar il·legals els tribunals franquistes. El bonàs d’en Tardà encara no ha après que, a Espanya, el que més s’assembla a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes. Potser per això, per aquest grau preocupant de desconeixement, o de beneiteria, la nostra història està farcida d’errors estratègics, de desunions i de baralles entre patriotes fins a arribar a l’esperpent. El 1931 hi hagué eleccions a les corts constituents espanyoles. Mentre Acció Catalana presentava la seva candidatura, i amb el vistiplau de la Lliga, un homenot de l’alçada de Pompeu Fabra, a les llistes d’Esquerra constituïdes al voltant del president Macià, hi figurava un militar, el comandant Ramón Franco, germà del general Franco, i els capitans Sediles i Jiménez Jiménez. Tres militars espanyols i espanyolistes representant el nacionalisme d’esquerres català. Ja és ben sabut que Esquerra Republicana va vèncer de manera contundent i que, mentre els tres servidors de la pàtria “espanyola” representaven, a Catalunya, el seny ordenador de la nostra llengua, fidel a la república i a les esquerres liberals, perdia estrepitosament. Tant és que al carrer la gent demani unitat d’acció perquè es veu que estem predestinats a ensopegar una i mil vegades amb la mateixa pedra.