VIURE PER VEURE
Torre Salses? Parlem-ne! (2)
Si la setmana passada ja parlava de Torre Salses com un projecte que, tal i com s’ha demostrat en altres llocs, adobarà la gota malaia que està deixant deserts els carrers comercials de la nostra ciutat, és, a més a més, tot un contrasentit amb algunes de les iniciatives que des del govern de la Paeria, juntament amb l’oposició, es van estar treballant fa un bon grapat d’anys. De l’any 1997 al 1998 es va elaborar un Pla Estratègic de Lleida amb la col·laboració dels agents ciutadans més representatius de tots els àmbits d’aleshores: cultural, empresarial, comerç, noves tecnologies, educatiu, universitat, indústria, professionals del món associatiu, social, de l’horta, editorial, etcètera, sota la batuta del catedràtic d’Universitat de l’Àrea d’Economia Aplicada Pere Mir, el director del Pla. En aquell Pla, desenvolupat a partir d’unes Jornades participatives, es va acordar definir les cinc línies que marcarien el futur de Lleida, entre les quals hi havia la d’enfortir la vocació comercial de la ciutat. Ja sabem que el paper ho aguanta tot i que de bones intencions el cel n’és ple, però la realitat, la crua realitat, és que el teixit comercial no només no s’ha enfortit, sinó que s’ha anat debilitant de forma inexorable a mesura que els anys han passat i, en part, ha estat gràcies que, malauradament, s’ha fet tot el contrari d’allò que s’aconsellava en aquell Pla Estratègic que ningú ja recorda. Entre les mesures adoptades de distribució comercial, en cap cas es contemplava la possibilitat d’instal·lar grans superfícies fora de la ciutat i molt menys la de crear un macroprojecte com el de Torre Salses; tot just el contrari; la importància cabdal de l’històric Eix Comercial era un factor a conservar i potenciar, incrementant-lo amb àrees d’esbarjo, com ara cinemes, restaurants temàtics i altres locals vinculats al temps lliure, afegint fins i tot l’impuls que podia suposar un parell de centres comercials (aleshores se’ls anomenava hipermercats) que fessin el paper de “locomotora”, és a dir, que ajudessin a atreure més clients i a reforçar, al mateix temps, el teixit ja existent. Finalment, com ja saben, els cinemes van anar fora de la ciutat (la picabaralla ben coneguda i de mirada estreta entre l’empresari Cortada i l’alcalde Siurana va comportar l’aposta per Alpicat) i així, anar-hi anant, la sínia ha anat girant fins a un camí de futur incert i, si més no, de conseqüències del tot negatives per a una ciutat que necessita més sentit comú i menys especulació.