Les Borges Negres

Hi volia anar esmorzada. A la gent lletraferida de novel·la negra ens esperava un dia ben atapeït de crims i històries policials i calia arribar a les Borges amb prou forces per a poder encarar el dia. D’Arbeca a les Borges Blanques hi ha uns vuit minuts mal comptats i l’esmorzar de forquilla de l’hostal La Placeta va ser el lloc que vaig triar per enfortir la musculatura i esperonar l’esperit. De tot el recital de plats, un bé de Déu per triar i remenar, vaig escollir la cua de bou amb ceps, una delícia per al paladar, que vaig acompanyar amb una amanida de tomàquet amb ceba i olives arbequines ben regat amb el millor oli del món, un bon vi de la comarca i, per acabar-ho d’arrodonir, un cafè amb llet i una petita delicatessen de xocolata. Les Borges Negres, un festival de novel·la negra que és possible gràcies a la magistral empremta de l’amiga Ramona Solé, va tornar a acollir per tercera vegada a la capital de les Garrigues, amb un sol de justícia i la remor de l’aigua del Terrall com a melodia de fons, molts lletraferits i lletraferides, que hem volgut engreixar les files d’un gènere que ara sembla que marca tendència. El negre està de moda perquè, potser, és la nostra tímida resposta davant d’un món que esdevé ingrat, maldestre i mal girbat. Davant la impotència, ens revoltem escrivint crims que mai no podrem arribar a executar. De la meva novel·la Ulls maragda, on, com la realitat més palpable, res és el que sembla, a la recent publicació dels companys David Marín i Pau Juvillà, amb Primàries de sang, la desfilada d’obres va anar bastint una jornada impregnada de ficció amb polsims i pessics de realitat. Qui no ha pensat mai a assassinar? La ficció ho fa possible i, davant d’aquesta possibilitat sense càstig, qui s’hi resisteix? Un dels participants, el company Joan-Lluís Lluís, del nord de Catalunya, que l’any passat va ser mereixedor del Premi Sant Jordi amb la seva meravellosa novel·la Jo soc aquell que va matar Franco, descrivia la ficció d’assassinar com un exercici de justícia col·lectiva. Afirmava que l’assassinat de Franco s’estava convertint en un argument exitós. Després de la seva novel·la, havia arribat El sindicat de l’oblit de l’Albert Vilaró, i encara quatre més amb el mateix propòsit, assassinar Franco, perquè, tal com ell va afirmar: “Tothom el vol matar perquè, com ja podeu comprovar, Franco encara està viu, i ben viu.”