Què en farem de tu, Borrell?

Potser la causa de tot aquest orgull malsà, d’aquesta arrogància i supèrbia de gall dindi en zel li vingui d’una travada de genoll mentre ballava un chotis de festa major d’aquell llunyà mil nou-cents setanta-nou, quan era regidor de Majadahonda i diputat provincial de los madriles, o d’un refredat mal curat quan baixava per la Noguera Pallaresa disfressat de raier, amb la faixa, la gorra, les espardenyes i la camisa traginera mentre anava replegant vots del Pallars Jussà per a la gran família socialista obrera espanyola i molt espanyola. La qüestió de tot plegat és que al fill del forner de la Pobla de Segur sempre li ha passat com als micos de la selva, que com més s’enfilen pels arbres, més ensenyen la cua. Com molts catalans que, pel simple fet de ser-ho, s’han de fer perdonar, la cua o la poteta d’aquell Borrell, nomenat pel Felipe dels consells d’administració de l’Ibex, ministre d’Obres públiques i Transports, ja se li va veure quan, mentre s’afartava d’inaugurar autovies i línies ferroviàries com l’AVE Madrid-Sevilla i l’estació d’Atocha, que ell mateix va definir amb orgull patriòtic com la Puerta del sur, el Nido del AVE, el rompeolas de las Españas, oblidava el seu compromís amb Catalunya. Al calaix dels mals endreços es van quedar aparcats projectes tan necessaris com la canalització de les rieres del Maresme, l’autovia Cervera-Igualada, el Pla Delta, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, el TGV i les millores de les infraestructures viàries i portuàries. Fins i tot va tenir la santa barra i el sarcasme desmesurat de criticar el govern del seu país, Catalunya mal que et pesi, per les infraestructures, deficitàries, insuficients i maldestres, que depenien de la Generalitat, oblidant, volgudament és clar, el dèficit fiscal i la minsa aportació pressupostaria del seu propi ministeri. I agraïts per vés a saber què, el govern socialista del seu poble va dedicar-li... un carrer? No pas! Un passeig! Un passeig ben gran per a Josep Borrell, que en una altra demostració de català que s’ha de fer perdonar, quan era secretari d’estat d’Hisenda, va ordenar que el primer pentinat fiscal de l’Estat es fes a Manresa, és a dir, el cor de Catalunya. I és que, com ja és sabut, oi, Pepe per als amics, no hi ha pitjor falca que la que pertany a la mateixa fusta.