Nosaltres: la classe mitjana

Ahir diumenge. Son més o menys les dotze del migdia i des de casa veig com les orenetes fan nius sota els balcons. De tant en tant, aixeco la mirada de la pantalla de l’ordinador, em desfaig de les ulleres per agafar del damunt la taula la tassa de l’Ikea amb cafè amb llet i em llenço a badocar una estona per sobre les teulades. Potser la felicitat no sigui ben bé això però, en aquests moments, la sensació de placidesa és tan gran que no trobaria altra manera de definir-la. Fa pocs dies vaig llegir que la classe mitjana està desapareixent i em vaig sentir interpel·lada perquè jo en formo part. I també els del meu voltant. Les xifres, fredes com elles soles, són devastadores: el 24 per cent dels nostres llocs de treball estan en risc d’anar-se’n a can Pistraus degut a l’automatització. Allò que ha estat el gran triomf de la història del món occidental, la classe mitjana, està a punt d’anar-se’n a fer punyetes. És a dir, el sistema està enterrant el col·lectiu més gran de bona gent per metre quadrat. Es veu que ja no se’ns necessita. Llavors, quan estigui morta i enterrada, suposo que el nostre món quedarà dividit entre els de dalt i els de baix; blanc o negre, sense matisos ni cap espai per al gris. Rics o pobres. Diuen que la burgesia catalana menyspreava la classe mitjana. “Aquests són tan bona gent que s’ho creuen tot”, deien alguns. I és cert. Els de la classe mitjana encara tenim el convenciment que podem deixar el món millor de com l’hem trobat. Per això, la senyora Maria i el senyor Ramon, representants d’aquesta classe mitjana, paguen religiosament els seus impostos, reciclen la seves escombraries seguint fil per randa les recomanacions del seu ajuntament, porten la roba que ja no fan servir, neta i planxada, a Càritas i contribueixen econòmicament a La Marató. La classe mitjana. Els beneits. Els que s’ho creuen tot. Els consumidors consumits. I qui consumirà quan no quedin consumidors? No, no, aquesta no és la pregunta. Què passaria si deixéssim el consumisme de banda? Obriu els vostres armaris i calaixos. De debò que encara necessiteu més roba? Si els voltors ja no ens necessiten potser nosaltres tampoc i prenent la paraula de Francesc d’Assís: “Cada vegada necessito menys coses i les poques coses que necessito, les necessito poc”, potser serem nosaltres, finalment, els de la classe mitjana, els qui els engeguem a fer punyetes.