SEGRE

Creado:

Actualizado:

La recent publicació del llibre Obertura republicana. Catalunya, després del nacionalisme, d’Enric Marín i d’en Joan Manel Tresserras, ens torna a confirmar que és del tot impossible que arribi un dia que Castella i Catalunya es puguin entendre. A través de la història es demostra que nosaltres només som una possessió, un actiu patrimonial per treure’n suc. Una Castella que, mentre reclama, amb una reivindicació permanent, un penyal que es van vendre, contrasta, tal i com ens recorden els autors, amb la pèrdua de les comarques nord-catalanes que ni tan sols existeixen en la memòria del nacionalisme espanyol. Ells, la literatura picaresca que descriu una societat empobrida que ha de fer l’ull viu per poder pispar un mos de pa mentre els fidalgos sense ofici ni benefici representen la Castella que, guardant les aparences, encara es creu reina i senyora d’un gran imperi. Nosaltres, el noucentisme que dissenyava un model que convertís Catalunya en un país avançat, més culte i definitivament modern. Ells, un Quevedo amb l’odi a flor de pell, amb frases tan edificants com “son los catalanes aborto monstruoso de la política”. Nosaltres, el moviment social de Pau i Treva, un model de parlamentarisme que sens dubte va marcar la cultura política catalana. Però potser el pecat més gran dels catalans es fonamenti en les ratlles del pentagrama. Les notes i les claus, els silencis, les octaves i, tot plegat, a mans dels catalans es converteixen en màquines de destrucció massiva. Els policies espanyols tremolen quan escolten els nostres cants. Tremoleu perquè arriben les corals amb el Virolai i La Santa Espina. Perquè Catalunya canta i ho fa perquè forma part del seu ADN. Els cors Clavé canten. El moviment obrer canta. Els burgesos canten. I els nens, vells i joves omplen els carrers i les places amb els seus cants. Els policies espanyols que s’han afartat de mentir vilment davant d’un Tribunal comparsa defineixen els cants dels catalans com una demostració d’odi afegint que, a més a més, els malignes cantaven en català. “¿Cantaban en catalán?”, pregunta el fiscal. “Sí, sí, en catalán”, responen els policies, sants barons. Aquests dies de Setmana Santa no m’han servit per desconnectar de totes les aberracions que, independentistes o no, ens ofenen el sentit comú. Uns dies que he aprofitat per cantar amb els amics cançons malèvoles amb una cara d’odi de fera ferotge que espantava la por.

tracking