Sant Joan

Durant alguns anys, l’església d’Isil havia estat el nostre referent de les Falles. L’amic Pep Coll ho descriu visualment en la seva Guia dels indrets mítics i llegendaris del Pallars Sobirà (de París, 2010): “Les falles enceses davallen de la muntanya del Faro i, després d’anar a fer un tomb fins al cementiri a veure els difunts i de purificar els carrers del poble, fan cap a la plaça on cremaran al peu de la falla principal. El foc baixat de la muntanya escalfarà la festa al llarg de la nit, envoltat per l’aigua del Noguera. Meravelles de la nit de Sant Joan.” Certament la nit de Sant Joan és una meravella que se’m fa impossible de comparar amb altres esdeveniments dels Països Catalans. Enguany les Falles de la Pobla de Segur i les de Sort ens han estalviat les cues interminables i el neguit anual de pensar si trobarem un lloc on entaforar el cotxe. A Sort va ser espectacular poder contemplar com 140 fallaries, mudats amb els vestits de pubilla i hereus, desfilaven pels carrers, després, quan la nit es va imposar i va cobrir tot d’una negror inquietant, baixessin de la muntanya de Santa Magdalena amb la falla encesa. Des de ben petita que el solstici d’estiu em té ben fascinada. Un espai en el temps, quan el Sol es troba en la posició més al nord. És la nit del foc, la nit de les bruixes, la nit en què els Països Catalans s’agermanen una vegada més per evidenciar que compartim molt més que una llengua. Pel meu pare, aquesta era la nit més estimada. Des de la galeria dels meus avis, del pis més alt del carrer Llull del Poblenou, m’ensenyava els terrats dels voltants. Quan era jove, em deia, la nit de Sant Joan, tots aquests terrats estaven il·luminats per fanalets de colors. I menjàvem coca dolça. De sucre. I per beure, moscatell del bo. “Les nits de Sant Joan, els terrats eren nostres”, i llavors els seus ulls eren els d’un adolescent. Ara els petards, cada vegada més sorollosos, més insuportables, han substituït les fogueres dels barris. A Sant Llorenç, els veïns llençaven a la foguera els mobles vells i, per als més menuts, encenien petites fogueres que les nenes saltàvem per damunt agafant-nos les faldilles prisades amb les mans. Els vells ens deien que ens purificàvem i que així no ens calia anar a confessar. “No t’ho creguis pas”, em va dir un dia un capellà, “perquè si no et confesses, quan saltis la foguera les bruixes se t’emportaran”. Aquell capellà no va saber mai que jo era una bruixa, almenys durant la nit de Sant Joan.