Patrocini i mecenatge

Durant la Guerra Civil, un dels grans mecenes del nostre dissortat país, Rafael Patxot, va patir un doble ultratge. Dues violències, la revolucionària i la feixista, que, finalment, el van obligar a expatriar-se per salvar la seva vida i la de la seva família. D’una banda, perseguit com a home acabalat i cristià i, per l’altra, per catalanista fins al moll de l’os. Doblement perseguit, doblement violentat, doblement espoliat. És allò que la història anomena “dues invasions” de Catalunya, trobar-se entre dos focs com a catalans fidels a la Pàtria, a la llibertat i al cristianisme. En el seu volum de memòries que va publicar a Suïssa, d’on ja no va tornar: Guaitant enrera: Adéu a Catalunya. Fulls de la vida d’un octogenari, situa feixistes i comunistes/anarquistes en un mateix costat de la balança perquè, en la lluita contra les essències del catalanisme, “uns i altres eren companys d’ofici”. Un país com el nostre, desorientat per tants anys de sotmetiment, sempre s’ha mostrat profundament desagraït amb les persones que han invertit una gran part del seu patrimoni personal a favor de la cultura, a través del patrocini i del mecenatge. Homes com Patxot no tenen dedicat ni un miserable carreró a Catalunya (llevat del seu poble natal), mentre que a la cantant Rosalía estan a punt de fer-la heroïna nacional perquè, és clar, en aquest país malalt i acomplexat, es veu que és obligat agrair a aquells que, de tant en tant, ens llencen rosegons de pa sec. I als que piquen pedra dia rere dia que callin perquè són les rosalies de torn les que defensen la llengua, “cumpleanys” inclòs. De gent generosa amb els seus diners n’hi ha hagut ben poca. De fet es poden comptar amb els dits d’una mà. Cambó, Francesc Cambó, el Cambó del qual tothom renega, en va ser un altre. El llistat de la seva aportació personal al patrimoni cultural és llarg i profitós. El pedagog Alexandre Galí afirmava que la manca de mecenatge per part de la gent “amb possibles” venia donada perquè la majoria de “rics” només eren això: “rics.” Mancats de cultura, deia, no coneixen el plaer dels gaudis de l’esperit que són els de la cultura. A Lleida, Tatxo Benet representa en aquests moments un dels empresaris que Galí lloaria. La cessió al Museu de Lleida del retaule gòtic és un model a seguir en un país on és inconcebible que encara no s’hagi aprovat una Llei de patrocini i mecenatge. Així tenim el patrimoni i aquest és el nivell dels nostres dirigents polítics.