SEGRE

Creado:

Actualizado:

Havíem

d

inat a Prada de Conflent al Cafè de la Pau, situat davant per davant de la portalada de l’església de Sant Pere. Plats cuinats a la francesa amb aquell excés de crema de llet que uniformitza el menjar. A Nació i Deglució (Pagès Editors, 1997), Jaume Fàbrega ens descriu com França, després del Tractat dels Pirineus i de fer-se amb els territoris nord-catalans, es va afanyar per anar liquidant la identitat catalana. I això volia dir anorrear també la manera de cuinar dels catalans annexionats per força a la liberté, egalité i fraternité que penja irònicament en tots els ajuntaments francesos. I cita la substitució d’un dels més grans invents de la nostra cuina. Les picades. Els ingredients picats dins d’un morter fins a crear una de les bases principals de la nostra gastronomia, barroerament reemplaçats per la mantega i la crema de llet. Un assassinat en tota regla que es fa evident tot just creuar la frontera administrativa. Volíem visitar Sant Martí del Canigó però, abans de marxar, vam voler tornar a admirar el retaule de l’altar del mestre Jaume Sunyer, d’una bellesa extraordinària, que ens esperava il·luminat gràcies a una parella francesa que acabava de dipositar dos euros a la caixa d’encesa de llum i que ens recordà, amb orgull patriòtic, que estàvem davant del retaule més gran i més bonic de tot França. Vam callar amb un somriure fingit i sense entrar en polèmiques estèrils. Ens hi vam passar una estona llarga, admirant el retaule que l’any 1950 va presidir el concert que Pau Casals va interpretar en homenatge a Bach i que va encetar el que es considera el primer festival d’estiu Pau Casals, anunciat amb cartells on ens fixem que s’ha bescanviat Pau per Pablo, una altra demostració de la desvergonyida grandeur que canvia noms de carrers, de places i de poblacions com Còrdas d’Albigés per la ridícula denominació de Cordes sur Ciel. Després d’arribar a Castell de Vernet, iniciem la caminada per la muntanya per superar els 300?m de desnivell que ens separen de l’abadia de Sant Martí del Canigó. Escoltem les campanes que ens conviden a les vespres i la porta de l’abadia fundada pel Guifré II i pel seu germà Oliva se’ns obre de bat a bat. Un monjo benedictí ens convida a entrar. Les vespres i la missa són en francès, ens adverteix, amb una cara de no haver trencat mai un plat. El Canigó, al fons, etern, ens saluda.

tracking