La bona gent

Ha estat un cap de setmana fantàstic. I sense moure’m de casa. Vull de dir de la ciutat. De Lleida. Els carrers plens de gent que anaven d’un lloc a l’altre sense poder donar l’abast amb tant doll de cultura. El culpable de tot plegat ha estat la Coral Shalom, que enguany va tornar a revolucionar places, espais i avingudes amb el Musiquem Lleida!, que, des de fa catorze anys, ens té robat el cor. Des del meu seient, a la darrera fila de cadires del pati de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, podia contemplar com la gent guardava gairebé un silenci sepulcral davant la màgia d’un quartet de músics, Caravaggio Piano Quartet, que interpretaven Schumann i Chausson de manera magistral, acompanyats del refilar d’uns quants ocells que cercaven refugi dins les dues palmeres que senyoregen l’espai. L’edifici de l’antic Hospital de Santa Maria posseeix una mena de magnetisme guaridor de cossos i ànimes. Malgrat el pas del temps, no ha perdut aquell aire de palau antic impregnat de retir espiritual que aconsegueix embolcallar-nos de pau. De tots els espais triats per als concerts, jo em quedo amb el pati de proporcions equilibrades i on tothora brolla l’aigua de la petita font que ha apagat la set de molts caminants. Què ho fa que la música aconsegueix posar cara de bones persones a la majoria dels mortals? O és que potser la majoria ja en som, de bona gent, i el so del pentagrama només ho posa en evidència? Tant és; el cas és que els acords del piano, dels violins i el violoncel em van entendrir de tal manera que vaig quedar totalment aclaparada pel moment. I així, amb la música de fons, el pensament va volar per damunt dels caps de la bona gent que tenia al costat sense cap més pretensió que escoltar un concert organitzat amb les millors voluntats d’una altra bona gent i executat per una altra bona gent que havien après a tocar magistralment gràcies a una altra bona gent que els n’havia ensenyat. Perquè, de fet, el món està ple de bona gent, oi? Gent bona que fa les coses bé. Si hi estem d’acord, aleshores podem afirmar que la mala gent són minoria. I com és que l’altra, la mala gent, aconsegueix sempre fastiguejar la majoria, és a dir, la bona gent? Mala gent que ens mareja, que ens amarga l’existència, que ens amenaça, que ens intimida i que intoxica els nostres bons pensaments. Una mala gent que té la immensa sort que la bona, la bona gent, la majoria, no és capaç de ballar al mateix so, la mateixa música, perquè, si un dia decidís fer-ho, i ai, la mala gent ho tindria ben pelut.