Emprenyament global

Diuen que un dels excessos de la democràcia és haver acostumat la gent a veure, escoltar i a llegir qualsevol niciesa en lloc d’intervenir, de participar activament. Aquesta sàvia reflexió d’autoria anònima és prou escaient quan ja tornem a estar submergits en l’oli roent d’unes noves eleccions i enganxats a una sínia que dóna voltes i més voltes mentre aquells que diuen, diuen, diuen, que tot ho volen canviar ja sabem que el que pretenen en realitat és que tot segueixi igual. Si no fos perquè les desgràcies mai no han de ser protagonistes de cap acudit, que la campanya electoral s’hagués engegat dijous passat, precisament la nit de la Castanyada, sembla tot un despropòsit per part d’un Estat espanyol que presumeix de repartir castanyes, i de les grosses, per tot Catalunya. Aquesta vegada sort en tindrem que les bajanades que sentirem a dir només duraran vuit dies, per allò de la Llei orgànica del règim electoral general del 2016, que va tenir el seny d’escurçar les campanyes en el supòsit que es repeteixin eleccions. Els partits polítics a l’ús, massa sovint, cauen en la temptació de considerar la ciutadania només com un electorat amorf, sense criteri, capaç d’engolir el que li aboquin pel garganxó i no com a protagonista d’una participació social. I de tant fer-nos servir com un mocador de paper on els de sempre es poden mocar per després llençar-nos a la brossa, l’emprenyament col·lectiu s’ha anat covant i ja veurem per on esclata tot plegat. De moment ja sabem que formem part d’un Estat extractiu, per tant, saquejador, i no d’un inclusiu tal com alguns voldríem. I que en això hi estan d’acord tots els partits estatals, que de la mediocritat que els agermana n’han fet bandera. Però aquest emprenyament col·lectiu s’anirà estenent com una taca d’oli. Els darrers desordres als carrers de Catalunya no només han estat motivats per una sentència demencial, sinó perquè s’hi han anat afegint persones que n’estan fins al capdamunt de no tenir altre futur que l’imposat pels quatre aprofitats de sempre. O no n’hi ha per emprenyar-se quan sabem que l’1% de la població es queda amb el 82% de la riquesa que es genera al món? Sort en té aquest 1% que encara el 82% no en siguem prou conscients, perquè el dia que en prenguem plena consciència, alguns pensen que no hi haurà suficients contenidors per cremar.