Llibreries

Una davant de l’altra. Les dues llegint amb la mar de fons i bevent una canya a petits glops, assaborint-la sense pressa. A les dues ens sorprèn quan ens adonem que passem els fulls d’un mateix llibre. I aquesta coincidència fa que les nostres cadires es vagin atansant a mesura que les primeres paraules donen pas a una llarga conversa amb un únic tema: les llibreries. El culpable ha estat l’escriptor Jorge Carrión, finalista del premi Anagrama d’assaig 2013, amb Librerías (ed. Anagrama. Col. Argumentos), un magnífic recorregut per les llibreries de tot el món, algunes que encara continuen resistint el pas del temps i d’altres que ja ens van abandonar malgrat la pervivència en el nostre imaginari col·lectiu que fa que les enyorem i les recordem. Té un accent dolç i arrossegat, com si gronxés les paraules. Em diu que adora les llibreries i que se’m fa creus com hi ha gent que mai no hi ha posat els peus. M’explica que l’ajuntament de Buenos Aires, on ella treballava abans de jubilar-se, entregava a les famílies les claus dels pisos socials amb una prestatgeria de fusta i una caixa de llibres d’autors argentins. Tot i això, em comenta, una ciutat que presumia de tenir el major nombre de llibreries per habitant de tot el món està destinada a perdre la batalla contra el gegant Amazon, perquè, en això també coincidim, la història on David guanya Goliat és només això, una bonica història per somniar truites com nosaltres dues. Li recordo quan va tancar la llibreria Catalonia de Barcelona. Ella també en fa memòria. I quan ens vam assabentar que els entrepans de bistec rus de l’americana

M

cDonald’s

substituirien les lleixes a vessar de llibres que havien il·luminat generacions de lectors. Una llibreria que havia pogut resistir una Guerra Civil, un incendi i fins i tot l’especulació immobiliària, però que com les que han anat caient no va trobar la manera de lluitar contra els molins de vent de la incultura col·lectiva. Em passa sovint que, quan entro per la porta d’una llibreria, m’agafa un enyor, una mena de tristesa com si m’acomiadés d’un vell amic al qual, un dia o un altre, deixaré de veure per sempre més. Faig com la Susan Sontag explica en el seu Viaje sin guia. Visito les llibreries que continuen existint, inamovibles com pedres totèmiques, lluitant contra els elements. Hi vaig per acomiadar-me. Cada vegada que hi passo per davant, per mantenir el record que encara és present, amb la voluntat de retenir un continent ple de llaminadures.