Kale borroka madrilenya

L’anticatalanisme és el més semblant a un ou ferrat. Tothom hi vol sucar. La darrera a sucar-hi pa ha estat aquesta noia que presideix la capital del xotis, coneguda pels seus acudits contra Catalunya (recorden quan va dir que, a Catalunya, els professors menyspreaven els alumnes que demanaven poder anar a fer un pipí en espanyol?). Durant un esmorzar informatiu organitzat per Europa Press va parafrasejar el A por ellos de la benemèrita en versió Mobile Congress. Quina manca d’originalitat. Trobo que una de les antecessores en el càrrec (no em refereixo a la que robava cremes al supermercat), la companya de partit Esperanza Aguirre, tenia més gràcia a l’hora de sucar l’ou ferrat. L’any 2005, quan Endesa va traslladar la seu social a Barcelona, Aguirre va declarar que era una mala notícia per Madrid que la seu d’una empresa elèctrica que és multinacional es traslladés fora del territori nacional. El subconscient va trair la comtessa consort de Bornos, fent-li dir allò que els que suquen tenen molt clar. Per ells nosaltres no som espanyols. Per això maldiuen de nosaltres i arramblem cap a casa seva tant com poden.

Crec recordar que en el primer llibre de Les Rutes de Ponent, de l’amic i company del diari SEGRE Vidal Vidal (L’oració dels perduts. Edicions de l’IEI /1987), explica l’anècdota d’Alfons XIII, conegut a casa nostra com el cametes, quan va visitar l’extraordinari mausoleu de Ramon Folch de Cardona de l’església de Bellpuig, la catedral de l’Urgell, el 3 de juny de 1930. El rei, acompanyat de la seva dona, els seus fills i el president de govern, don Dámaso Berenguer, va quedar fascinat per la bellesa del marbre blanc de Carrara i, mentre el contemplava, no va poder estar-se de repetir unes quantes vegades “qué magnífico, qué bello, lástima que no esté en Madrid”. Potser no cal que us ho digui però, com ja deveu haver pogut comprovar, els reis, i els borbons amb una certa devoció, sempre que poden, també suquen l’ou ferrat i d’altres sucs que ara no venen al cas. I és que la comunitat del reino fins i tot té un himne oficial de l’any 1983, encarregat pel socialista Joaquín Leguina, que ja ens adverteix que és la capital de “esencia y potencia, garajes, museos, estadios, semáforos, bancos y vivan los muertos: ¡Madrid, Metrópoli, ideal del Dios del Progreso!”