Mobile / Pagesia

Barcelona és la capital de Catalunya. Ho sabem. Barcelona és cabdal per a l’economia del nostre país. Ho sabem. Barcelona, cap i casal. Ho sabem. Certament, Barcelona ens xucla a tots. Ho sabem. Però Barcelona no és Catalunya. Ni Catalunya no és només Barcelona. Hi ha una Catalunya més enllà de la Diagonal que també és rica i plena. I que comença a estar molt emprenyada. I no és leridanismo, que ningú no ens vulgui confondre, perquè l’emprenyament és extensiu a totes les Terres de Ponent, de l’Ebre i del Camp de Tarragona. El debat és un altre. Debatent sobre aquesta qüestió, havia escoltat com l’escriptor Villatoro assegurava que Catalunya tenia dos caps: un, la capital, Barcelona, i l’altre, el país, el territori, les comarques, els pobles... que Barcelona formava part d’aquest país nostre, però de cap de les maneres és el país. En un article de l’època, el periodista Agustí Calvet (Gaziel) apuntava “la macrocefàlia que de ben segur pateix Catalunya. Un cap, Barcelona, que és excessiu de totes totes per un cos tan petit, perquè els membres restants no poden fer altra cosa que patir les conseqüències que provoca en l’organisme sencer, una desproporció tan gran”. Exagerat en la definició, Gaziel tampoc no denunciava un fet que és calcat al d’altres països on una gran capital es menja la resta. Però el Barcelunyes, tal i com l’anomena l’amic Canosa, és víctima d’una colla de babaus que, amb posat supremacista, encara divideixen Catalunya en la Catalunya vella i la Catalunya nova. I nosaltres, la nova, es veu que tenim menys quota de pantalla. Suposo que per això, quan la natura es desferma, la gent que viu prop del riu Onyar deu ser més important que la veïna del nostre Segre i les imatges, repetides fins a la sacietat, del pavelló de Fontajau amb el parquet flotant, van ser infinitament més rellevants que les del Delta de l’Ebre; perquè, és clar, que se’n vagin a can Pistraus els arrossars amb unes pèrdues de dos milions d’euros, comparat amb l’univers barcelonagirona no té color, i per això mateix Catalunya s’ha tenyit de negre per l’anul·lació del

Mobile

que, al meu entendre, hauria de tenir una importància relativa davant la tragèdia del món rural, que és en definitiva el model de vida que hauríem de defensar. I deixo per un altre article l’emprenyament de la Catalunya Nord que, dia sí dia també, implora, com la del sud, una mica d’atenció.