Temps perdut/retrobat

Proust tenia raó: “Potser la immobilitat de les coses que ens envolten els és imposada per la nostra certesa que són aquestes i no d’altres, per la immobilitat del nostre pensament davant seu.” Rellegir-lo és com anar traient capes d’una ceba, un entramat de vivències petites, d’il·lusions i desil·lusions reals o imaginades, descrites d’una tirallonga de conceptes i expressions magnífiques, sense que, en cap moment, es perdi el fil dels seus pensaments que, intencionadament, pretén compartir. Ara que ja ens sabem ignorants del nostre futur més immediat i tal vegada també del llunyà, la incertesa comença a esdevenir el pitjor dels nostres enemics compartits. Per molt que donem tombs i retombs, a cada minut que passa anem perdent musculatura i cadascú es refugia en el seu paradís particular, amb el convenciment que ben aviat les portes del malson seran segellades, per obrir-se les feineres de bat a bat. Tancada a casa, entre quatre parets que es van encongint al més pur estil del thriller psicològic La habitación de Fermat, dels directors Piedrahita i Sopeña, em desespero pensant en el que podria fer i no faig perquè la mandra m’està calant els ossos. Com la pluja fina. Sense adonar-me’n. Perquè tot ja em cansa. Tot menys la lectura. He intentat escriure i les mans se’m queden clavades damunt del teclat. Em pregunto què podria escriure més enllà de l’angoixa de no saber què, ni quan, ni com. Un virus em regala temps i jo no sé què fer amb aquest tresor que sempre havia cobejat. Potser perquè es tracta d’un regal matusserament embolicat. Enverinat. El “

fer

” s’ha anat convertint en “faré”. Del present al futur. D’un temps verbal a un altre en què tot penja d’un estenedor mal girbat. En el retrobament, en Proust, en parla del Temps. I ho fa amb lletres majúscules. Sovint, el retrobament no és altra cosa que tornar a caminar pels indrets de sempre i que, tanmateix, hem oblidat. En la composició fotogràfica Pintura i representació (col·lecció Laboratorios Salvat), d’en Perejaume, unes solitàries butaques de teatre enmig d’una terra tosca, desèrtica, són com un interrogant que em colpeja directament a la boca de l’estómac. I la cultura? L’aconseguirem salvar després d’aquesta malvestat? O la mort ja li rondava abans de tot plegat? Enyoro els museus, les llibreries, les biblioteques, els teatres, cinemes i tot allò que a poc a poc se’ns desfà a les mans. Com la sorra de les platges d’artifici.