La catifa del coronavirus

Entre tots els objectius de l’Univers Versalles que va crear l’avantpassat del Campechano i el Preparao, una de les dinasties més corruptes de la història, n’hi havia un que sobresortia per damunt de la resta: la concentració de poder en mans d’una sola persona. Ell era l’Estat, l’estel entorn del qual giraven els planetes del sistema solar. Al voltant de Lluís XIV es movia com un titella una societat cortesana domesticada, submisa i obedient com corders cap a l’escorxador. Una societat privilegiada que vivia fora de la realitat de la resta de mortals. Tancats en una gàbia d’or. Captius al Saló dels Miralls es van anar convertint en simples recollidors de palanganes on el rei Sol i la seva família vomitaven, pixaven i cagaven. Aquesta colla d’aprofitats, de paràsits, complaents a canvi del que calgui, acostumen a defensar el sistema que els manté, que els ha ascendit de l’anonimat a la pantalla de les clavegueres mediàtiques. En una societat com la nostra, competitiva i descarnada, sobresortir entre la massa no és senzill, i encara menys quan la mediocritat t’impregna la pell. Tant els fa, als immorals, el que abans deien defensar, ara han bufat cullera i els ha agradat. El que cal preservar per damunt de tot és el sistema. I el manual del sistema obliga a amagar sota la catifa qualsevol pecat que el pugui fer trontollar perquè, ja se sap, que el poble és en origen ignorant i acostuma a emmirallar-se amb qualsevol cosa, fins i tot amb la mediocritat. I per això cal cercar estratègies de distracció que amaguin corrupció, privilegis i incompetència. Sota la catifa del coronavirus s’hi ha abocat de tot això i molt més. Les declaracions del gestor del compte suís a la Banca Maribaud de Joan Carles, l’emèrit trempat, davant del fiscal suís l’any 2018, que haurien de fer tremolar les parets d’aquesta farsa que en diuen democràcia espanyola, s’han intentat tapar per terra, mar i aire, amb la complicitat també dels que fins fa ben poc ens donaven lliçons i ara callen com putes perquè no fos cas que els partits del règim que fan la gara-gara i l’invent d’Unidas-Podemos se n’anessin a can Pistraus. Diuen que quan la guillotina de la revolució va tallar el cap de Lluís XVI, comissionista i corrupte per tradició familiar, encara hi havia cortesans que es preguntaven per quina raó el poble estava cridant al carrer exigint pa quan era evident que el més bo de debò era el brioix.