Ciutat de mida humana

R ecordo que l’arquitecte Josep Maria Llop sovint ho recordava a les comissions d’urbanisme de la Paeria: “Lleida és una ciutat de mida humana”. Certament la nostra ciutat es pot recórrer a peu de punta a punta sense que hi hagi la necessitat de fer servir cap mena de transport. Ni públic ni privat. És una de les seves grans virtuts que, a més a més, la seva pràctica repercuteix positivament en la nostra salut. Una ciutat que, si s’hagués creat un bon pla de mobilitat, hauria pogut esdevenir tot un referent. Semblava que amb la inclusió de Lleida en el llistat mundial de “Ciutats educadores” alguna cosa se’ns empeltaria però malauradament no ha estat així. Lleida s’ha anat dissenyant sense tenir en compte aquesta “mida humana” de l’amic Llop. En una ciutat on a l’estiu el sol esquerda les pedres, s’han obert carrers sense ni una gota d’ombra, amb uns arbres raquítics, amb les branques que pengen desmanyotades degut a un rec gasiu, sense bancs on poder descansar o amb bancs que de tan incòmodes que són, per allò del disseny, no hi ha qui s’hi vulgui seure. Costa d’entendre la quantitat de trànsit rodat en carrers i avingudes que es podrien transformar exclusivament per a vianants. L’avinguda de Blondel tal vegada és l’exemple més evident del poc temps que es dedica a pensar urbanísticament la nostra ciutat. Una avinguda que no té res a veure amb el que s’entén per avinguda, que hauria de reconvertir-se en un bulevard i que de ben segur potenciaria la dinàmica comercial de la zona. De vegades només caldria copiar el que fa l’Europa endreçada, que diria el poeta. Ara amb la pandèmia del coronavirus hi ha ciutats, com és el cas de Lleida o de Barcelona, en què els caps de setmana es tallen alguns carrers i avingudes perquè la gent tingui més espai per passejar; una iniciativa que sense voler-li restar la bona voluntat amb la qual ha estat ideada, provoca més d’un maldecap i deixa en evidència la manca de planificació i la necessitat urgent d’aprovar un Pla urbanístic que sigui integrador i sostenible. Recuperar l’espai públic per a ús social eliminant gradualment el trànsit de vehicles privats a motor és senzill en una ciutat com Lleida. Només cal voluntat. Perquè la mida humana, per sort, ja la tenim. Una ciutat per conviure. Per a ser passejada sense presses ni sorolls.