La mateixa pedra

A les nacions sense estat, les que gairebé ho han perdut tot llevat de les escorrialles, els agraden amb desmesura els debats estèrils que no van enlloc, fins i tot, s’emboliquen amb entelèquies absurdes, sense sentit, ni tan sols el comú, que sovint les porten a donar peixet a aquell a qui, en teoria, estan combatent. La darrera polèmica que encara cueja és la nova sèrie Drama que emet TV3, perquè alterna català i castellà i, vet aquí, tothom ja ha descobert l’ou ferrat per anar-hi sucant pa. La colonització mental d’una població sotmesa a un bombardeig constant a la seva autoestima fa que, víctimes d’un acomplexament col·lectiu, s’arribi a l’absurditat de defensar una llengua predominant, omnipresent a totes les televisions públiques i privades de l’estat, en contra d’una altra, feble, minoritzada, assetjada, on només és present a TV3 i cada vegada menys com queda demostrat en programes que tothom té al cap. Amb la clarividència que el caracteritza, l’escriptor Villatoro, afirmava que “el tema no és quant català i castellà hi ha a TV3, sinó quanta oferta de català i castellà rep l’espectador”. Com tots els pobles sotmesos, també Catalunya ha après a sobreviure a base d’anar disfressant la veritat. I quan algú gosa dir-la obertament, aquest és assenyalat amb el dit acusador en públic, mentre se’l felicita en privat perquè quina raó que tens i ja era hora que algú ho digués. Aquesta vegada ha estat la Consellera de cultura, Mariàngela Villalonga, qui ha dit una veritat com un temple: “Passes fent zàping i no saps si estàs veient una cadena estatal o una cadena catalana.” I les públiques castellanes com Televisión Española, i molt espanyola, per què no fan programes en les diferents llengües de l’estat? Aquesta és la qüestió i no altra. Aquest hauria de ser el debat. TV3 no va néixer per ser una “televisió antropològica”, tal com la va definir l’any 1983 el director general de RTVE, el socialista José María Calviño. TV3 va néixer per omplir un buit que era la manca absoluta d’oferta en una llengua que és la catalana, la pròpia de Catalunya, un desequilibri que, estaran amb mi, no pateix la castellana. El problema d’anar ensopegant sempre amb la mateixa pedra té un únic origen i és no reconèixer que allò que tens al davant, i que et fa caure una i una altra vegada, és un roc com una casa de pagès i no pas un innocent coto fluix sucat amb esperit de vi.