Estius de síndria

La xafogor sembla que m’hagi paralitzat la voluntat i no soc capaç de fer altra cosa que queixar-me d’aquest racó de món on no hi ha terme mitjà. Del fred a la calor. De la boira espessa a la canícula que et deixa el cos baldat com si t’haguessin apallissat. No m’acabo d’acostumar a aquest clima i no dec pas ser l’única perquè la meteorologia és un dels temes més ensalivats de les converses a les terres de Ponent. Jo d’aquestes n’hi dic converses d’ascensor: I quina calor que fa avui, oi? Com si no fos així tots els anys, com si ens agafés per sorpresa, com si el món hagués embogit i, de cop i volta, els quaranta graus no fossin la tònica de sempre. Potser per això quan escoltem al temps de la televisió allò de “avui a Lleida els termòmetres s’enfilaran fins als quaranta graus, la màxima de Catalunya”, tornem amb el ritornello de sempre: I és que enguany no es pot resistir! De petita a casa teníem un ventilador d’aspes de color vermell que ens acompanyava a totes hores durant els mesos d’estiu. Al migdia, davant la taula parada i amb una amanida de cogombre ben fresquet al mig, la família ens convertíem en un sol cos que seguia amb el cap la direcció del ventilador com si ens haguessin ensinistrat per l’ocasió. Ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, en una harmonia perfecta, intentant capturar l’aire que expulsava l’aparell. De vegades la meva àvia hi posava al davant un gibrell amb un bocí de gel a dins perquè, a mesura que aquest s’anava desfent, el ventilador semblava que expulsés un aire menys calent. Eren estius que, com va escriure en Ferrater en el seu poema Esparver, “Amb un estiu així, que imaginem tan xafogós, podia passar qualsevol cosa”. Encara amb el regust de la síndria a les genives arribava la beneïda migdiada. Allitades damunt del llit de matrimoni dels meus pares, les tres dones de la casa, amarades de suor i amb el visó rebregat, quèiem en una mena de son profund que ens deixava fora de combat fins al vespre, quan, tot just abans de sopar, sortíem al carrer una estona per perdre la fresca a la placeta del barri de Sant Llorenç. A aquella hora tampoc no corria ni una gota d’aire i llavors s’originava un gran debat entre uns veïns que defensaven que aquella nit de ben segur refrescaria i uns altres, pessimistes de mena, que afirmaven que res de res, que aquesta nit tampoc no es

podrà dormir. Ningú no sabia, llavors, que arribaria un estiu com aquest. Negre

i incert. Un mal estiu, que en paraules d’en Ferrater “s’emmagranava espès”.