Operació saqueig

L’estat espanyol em recorda aquell veí que teníem davant per davant de casa quan vivíem al barri de Sant Llorenç. L’home, pare de família nombrosa i que de cara enfora hauries dit que era d’allò més assenyat i responsable, tenia la butxaca foradada i pesseta que entrava en aquella casa, pesseta que ell es fonia jugant a les cartes al casino. La dona, un tros de pa beneït que es feia un tip de treballar, els matins de secretària en una oficina bancària i a les tardes de modista en un taller de confecció, anava recollint les molles que de tant en tant el seu home li deixava caure damunt la tauleta de fòrmica de la cuina acompanyades de retrets i frases remastegades com “vés a saber què en fas, amb la morterada de diners que et dono cada mes, que sembla que els vagis llençant pel carrer, dona, i un dia em faràs fer un disbarat”. Sovint a ella se la podia escoltar des de la finestra de casa nostra, amb veu tranquil·la i amb arguments sòlids, com justificava el llistat de les despeses familiars: la cistella de la compra, l’escola de la canalla, la iguala del metge, els medicaments per l’asma de la nena, que són molt cars. Res! Excuses! Excuses! Mentrestant l’home tirava de veta convidant a tota orella coneguts i saludats que li escuraven les butxaques com sangoneres. Estava ben cofoi de poder-se relacionar colze amb colze amb la flor i nata de la beatiful people de sempre. Deia que els seus amics eren gent molt important i després afegia que (fent servir aquesta llengua universal que, diuen, uneix el món mundial i que es veu que fa més fi) son gente muy preparada y muy campechana. Ella, pacient i amb voluntat d’arribar a una solució, li deia parlem-ne, home... Escolta’m... Que no ho veus que això no va de cap manera? Parlem-ne. El silenci, la indiferència, el menyspreu i la befa constant com a resposta van anar omplint el vas de la paciència que va arribar a vessar el dia que ella va descobrir que el seu home li havia saquejat la caixeta que guardava a l’armari. Eren els estalvis de tota una vida. Les escorrialles. Les molles residuals que quedaven després de les molles. El dia que va fer les maletes i va baixar les escales amb els nens, encara es va haver de sentir com veïnes de tota la vida se’n feien creus perquè on s’és vist que un home tan ben plantat pugui ser tractat d’aquesta manera. On s’és vist!