Rosa que l’amor s’hi posa

No s’espantin que no els faré cap espòiler del conte de La rateta que escombrava l’escaleta, però permeteu-me que comenti que, a banda del llacet de la cua de la rateta presumida, el color rosa també ens va il·luminar la pantalla de la televisió de tots els catalanets un sis de setembre d’ara fa gairebé tres anys. Ho recorden? Una americana rosa pàl·lid que volava a dreta i esquerra per darrere la mesa del Parlament, xiuxiuejant a l’orella de la presa política Forcadell. L’home que la lluïa no feia bona cara. Se’l notava nerviós, capficat i amb una pal·lidesa a la pell a joc amb l’americana. Era el lletrat major del Parlament. Un alt funcionari que, tot i l’americana estil Sala-i-Martín, hauria pogut fer els tres-cents metres llisos que no hauria captat l’atenció dels que estàvem amb els ulls fixos a la pantalla. Però és que el lletrat major no era ni és un funcionari com els altres mortals funcionaris. A la porta del seu despatx es pot llegir un nom prou conegut. Joan Ridao. No cal fer una cerca per internet per saber el seu paper en la política activa, però com que la memòria de vegades sembla que la tenim de peix, del llarg currículum (secretari general d’ERC, portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats, diputat al Parlament de Catalunya) destacaria el paper fonamental com a ponent en el redactat de l’Estatut de l’Aprovaré (Zapatero dixit). El mateix Ridao que, l’any 2010, defensava “la desobediència civil perquè, quan una norma és injusta, s’ha de transgredir aplicant-ne una altra que es considera justa i això significa no acatar la sentència del Tribunal Constitucional” i que el 2014 publicava El dret a decidir (RBA), on defensava que la intransigència d’Espanya feia viable la DUI, concretant fins i tot dos instruments: una resolució parlamentària a favor de la independència o una proposició de llei on es fes palesa la voluntat de construir Catalunya com a estat. No és un funcionari qualsevol el lletrat major, Joan Ridao. No és, per posar un exemple d’actualitat recent, un funcionari com el secretari general, Xavier Muro. A ell se li pot, i se li ha de qüestionar, el seu paper en l’acatament i submissió en tot el que fins ara ha dictat el Tribunal Constitucional, en no permetre la votació telemàtica del President Puigdemont, d’impedir la tramitació d’una ILT que proposava la via unilateral i de cessar de diputat el President Torra. Una americana rosa per a un penja-robes ben galdós.