Una ciutat per recompondre

Mai no agrairem prou les meravelloses imatges que ens regala l’amic Lleonard Delshams en aquest diari. Fotografies d’un professional amable, discret, generós i entusiasta, que ens permet poder gaudir a través dels seus ulls del bo i millor de la nostra ciutat. Una Lleida fotografiada des de la passió d’una persona que, com Delshams, l’estima i la respecta. La fotografia és un art polièdric capaç de projectar un llarg llistat d’inputs subliminars que, sovint, ens arriben embolcallats d’una perfecció visual corprenedora. En un temps en què l’absurditat de les autofotos, les conegudes selfies, han imposat la captació d’una imatge puntual, sovint banal i, per tant, efímera en el temps, les imatges estudiades i projectades al paper d’en Delshams són el llegat fidel del mestratge dels que han escrit amb negreta la història de la fotografia. Perquè la fotografia és paraula, discurs, emoció i és també llenguatge. Una comunió que interrelaciona la imatge amb el que pretén explicar-nos el fotògraf i que podríem definir com una comunicació visual entre l’emissor i el receptor. Enfront d’una ciutat que sembla abandonada de la mà de Déu i que ens provoca dolor i impotència, en Lleonard ens mostra el seu potencial a través de la realitat del nostre patrimoni. Els enfocaments de la càmera han sabut trobar els angles perfectes que li han permès capturar les parets ben bastides, els racons ombrejats quan el sol de ponent esquerda les pedres, les tonalitats harmonioses d’un cel canviant segons l’hora del dia i la solidesa del nostre passat. Volgudament ha deixat de banda la Lleida desendreçada i acomplexada, la ciutat del “per Lleida ja està bé”, per ensenyar-nos els fonaments totèmics de la capital de Ponent que esdevenen un missatge d’esperança per a tots aquells que tenen la temptació de llençar la tovallola. Parafrasejant Winston Churchill, que va afirmar en el seu famós discurs d’inauguració del Palau del Parlament reconstruït després de la Segona Guerra Mundial, “nosaltres creem una ciutat i la ciutat després és la que ens crea a nosaltres”. Els ulls del fotògraf que es passegen encuriosits sobrevolant la ciutat, cercant supervivents entre les runes d’un passat gloriós ens interpel·len a tots; com si ens volgués fer saber que només cal voluntat perquè els fonaments, propis d’una terra ben premsada, encara es mantenen.