Endreçant armaris

Em diu la metgessa que aquest mal de l’esquena que arrossego des de fa mesos és culpa de L5 o, afegeix amb un intent d’escombrar la meva cara d’espant, de la S1; una altra aportació encriptada que encara m’esvera una mica més. Em pregunta si el dolor s’irradia en direcció a la cama mentre em pressiona la zona lumbar amb els dits al mateix temps que jo, pobra ignorant, li pregunto si això té alguna cosa a veure amb el nervi ciàtic. “Evidentment”, em respon l’obvietat. Sense deixar de torturar-me prement insistentment en punts concrets de la meva desballestada anatomia, la metgessa desplega l’interrogatori de manual: “On li fa més mal?... Aquí?... Aquí?”, i jo anava responent amb un sí sostingut. Quan finalment va pronunciar la frase màgica; “Ja es pot anar vestint”, vaig baixar de la llitera imitant els caminars rovellats del Mazinger Z que, de ben segur, haurien estat l’enveja del creador d’aquesta sèrie de manga. El diagnòstic final es veu que es farà esperar perquè ara, em diu la metgessa, m’han de fer proves i més proves que, ara que tot just les voldria llistar i que la meva memòria de peix només em recorda la més coneguda: una ressonància magnètica. Amb els dits damunt del teclat de l’ordinador em cursa una baixa laboral perquè, em diu, el que ha de fer ara és una combinació d’exercicis d’estiraments lumbars si no volem que acabi amb una hèrnia discal de cavall. De repent, és com si se m’hagués aparegut el Leviatan, el monstre marí de l’Antic Testament, i el meu cos s’hagués tensat amb el nervi L5 inclòs. I què he de fer més?, vaig gosar preguntar-li, decidida a fer el que calgués. “Mogui’s... camini..., un paracetamol de tant en tant i a veure què ens diu l’especialista”. Em va agradar que no decidís omplir-me el cos de pastilles que, ja se sap, t’arreglen una cosa i te n’espatllen una altra. Han anat passant els dies i sembla que les seves recomanacions comencen a funcionar. Abans d’acomiadar-me em va dir que li puc trucar quan vulgui. “El més important és que no faci esforços innecessaris, que no sobrecarregui l’esquena”. Divendres em vaig atrevir a demanar-li consell. Els primers freds fa que haguem de bescanviar la roba dels armaris. Puc?, li vaig preguntar amb tota la prudència del món. La seva resposta m’ha acompanyat tot el cap de

setmana: “Ho pot fer amb

calma, lentament, sense presses, acaronant cada peça de roba amb els dits”.