L’inexorable pas del temps

Ahir vaig fer 60 anys. Sis vegades deu o, el que és el mateix però sembla que no és tan impertinent: cinquanta-nou més un. Em vaig llevar d’un bot per mirar-me de ben a prop, davant del mirall, intentant esbrinar què coi havia passat. Seixanta anys. El número em colpejava insistentment. Seixanta. Una xifra que per molt que hi donés voltes no podia relacionar amb la meva persona. Algú m’estava aixecant la camisa. Algú m’havia robat una part del meu temps. Vaig repassar les arrugues per comprovar que hi havia les mateixes que el dia anterior. Però de repent tot havia canviat. Seixanta anys que duien incorporats la llufa de “persona vulnerable”. Aquella nena que havia estat la més petita dels campaments d’estiu, la nena que havia fet la comunió als sis anys, colze a colze, amb les nenes de deu, aquella nena petita, petita, com un cuc, ara ja havia complert els seixanta anys. Davant del mirall em sentia com Joan Manuel Serrat cantant “Ara fa quaranta anys que tinc vint anys”, una manera com una altra de rebaixar l’efecte de la sotragada numèrica. Encara en estat de xoc, recordo quan la vida em semblava més llarga que l’eternitat. Als meu avis els agradava explicar que, mentre tothom anava al cementiri, ells havien anat a la clínica Montserrat a veure’m. La mort i la vida. Dues cares d’una mateixa moneda. Una hora té seixanta minuts. De cop i volta, el seixanta s’ha fet present. Un sis seguit d’un zero. A la dreta del pare, aquest número cardinal que designa l’absència d’unitats, pren rellevància i m’espanta. Em dic a mi mateixa que la realitat, aquesta realitat que des d’ahir m’apressa, s’ha de posar en perspectiva. Que, com diuen, mentre hi hagi salut... però ai, pobra de tu, quan el retrovisor cada vegada es fa més present. La meva mare va ser la primera en la llista dels absents. Trenta-sis anys. Només trenta-sis. Una nena. Jo, la seva filla, miro les fotografies i la veig tan jove... Potser m’he convertit en la seva mare..., com si haguéssim bescanviat els papers. I d’aquí a no res superaré l’edat que tenia l’avi quan, després d’ajupir-se enmig d’un secà del Pallars Jussà per recollir una mica de farigola, va caure mort d’un atac fulminant de feridura. I què sabem del temps? Potser l’únic que tenim clar és que passa. Que va passant mentre nosaltres estem entretinguts en foteses. Seixanta. I segueixo somniant.