La llufa

L’avi, jugador del Futbol Club Barcelona, va aterrar a Lleida convertit en el primer entrenador del Lérida Balompié. Era un home presumit, molt presumit. Tothora amb la roba ben conjuntada, les sabates enllustrades, amb un barret d’ala plana a l’hivern i un Panamà a l’estiu. Recordo com sovint aprofitava els miralls dels aparadors per assegurar-se que tot seguia estant en el seu lloc: la ratlla del pantaló, els punys de la camisa en el punt just perquè els bessons poguessin lluir. També tenia cura del seu cos. Natació al Camp d’Esports i massatge setmanal, primer a casa d’en Ricard Prunera, de malnom El Ciruelo, el primer massatgista del Lérida Balompié, i anys més tard a cal Creus, el Pacheco. L’avi era un home de Casino. Els diumenges al matí després de sortir de missa, deixava la família a casa i se n’anava al Casino del carrer Major a llegir els diaris i a fer tertúlia amb els amics. Aquell matí de diumenge de 1969 jo estava enfebrada i no em van deixar moure de casa. A la cuina, vora el radiador, mirava de passar l’estona amb els fulls d’un diari, unes tisores i unes quantes agulles de cap. Suposo que vaig fer més llufes del compte perquè quan vaig acabar de penjar-les a l’espatlla de les nines de la meva habitació, les vaig començar a penjar als abrics dels meus pares i després als dels meus avis. Les monges ens havien explicat els orígens de la celebració del dia dels Sants Innocents i de com un rei molt dolent anomenat Herodes es va carregar tots els nens de menys de dos anys intentant així assassinar el nen Jesús, que, per sort, es veu que s’havia pogut escapolir d’aquella massacre de sang i fetge que de ben segur hauria fet morir d’enveja al Quentin Tarantino. L’hermana Núria, molt dotada pels treballs manuals, ens va ensenyar a fer ninots de paper perquè el dia 28, ens va dir, pugueu fer innocentades. Aquell diumenge de 1969, l’avi va sortir al carrer amb una bona llufa penjada a l’esquena de l’abric. Va baixar el carrer la Palma, va recórrer el carrer Major i va entrar al Casino. Quan va penjar l’abric al penja-robes se’n va adonar. Va tornar a despenjar l’abric i, davant les rialles dels amics, va tornar a casa emprenyat com una mona. Quan va entrar a la cuina i em va veure amb les tisores a les mans i una pila de ninots perfectament apilats esperant esquenes innocents, va esclatar amb un recital de cognoms de prohoms lleidatans que havien sucat pa amb la meva llufa. L’avi em va fer morros durant dues setmanes. Avui, dia 28, et torno a recordar. Amb enyor.