Any de neu...

Any de neu, any de Déu, diuen. La creença fa pensar que l’any abundant de neu la collita serà bona però, com que mai plou al gust de tothom, els pagesos mentre contemplen des de la finestra com les volves blanques fan gruix, repliquen el refrany amb ironia sorneguera: “Any de neu, any de Déu; però que no caigui a lo meu”. La neu ens fascina als que ens resistim a abandonar el pensament màgic de la nostra infantesa. Sabem que a les ciutats la neu fa més mal que bé. Les rajoles dels terrats s’esmicolen i l’aigua es va filtrant a poc a poc, buscant una sortida que l’alliberi i que, en la majoria de les vegades, acaba provocant goteres a les cases. Però qui pensa en les malvestats quan contempla la immaculada blancor dels petits cristalls de glaç? Sortim al carrer per donar-li la benvinguda agafats ben fort, l’un amb l’altre, amb la inseguretat del que ens és desconegut. De la relliscada inevitable que ens pugui conduir de patac a l’hospital, mal lloc on anar a raure en temps de pandèmia. A casa la meva àvia recollia la neu de l’ampit de la finestra i la posava en un pot. Deia que l’aigua de la neu curava les cremades. A la nostra veïna de replà no li agradava la neu. Li portava mals records. Amb la seva família va haver de fugir durant la guerra civil pel pas del Coll d’Ares, per un camí de terra enmig d’un hivern glaçat. Nevava intensament. Famílies senceres, amb els nens mig despullats, passaven a peu enmig de temperatures extremes. La neu només li recordava desgràcies. La seva mare va morir mentre creuaven. “La vam haver de deixar allà, damunt d’un llit de neu. No hi ha més remei, em va dir el pare... Havíem de passar...”. La neu se’ls posava dins del cos. “La meva amiga d’escola també va morir allà. La seva mare la duia a les espatlles i quan la va baixar per fer una pausa per descansar, la meva amiga ja era morta. Morta de fred... i el seu pare va perdre tots els dits de la mà dreta... per culpa de la neu”. La veïna del replà, la senyora Cinta, mai més no es va poder treure el fred del cos. Al mes d’agost, quan el sol a Lleida esquerda les pedres, ella sempre portava una rebequeta de llana damunt l’espatlla. Mentre escric aquest article, segueix nevant de valent. Al llarg de la canalització del riu Segre, la gent passeja enmig d’un paisatge que ens apropa a l’Europa civilitzada. Alguns nens arrosseguen trineus de plàstic made in Xina i els gossos corren esmaperduts intentant caçar amb la boca les volves com si fossin petits ocells sense ales. El moment és màgic. Efímer.