La pujada de la llum i el que penja...

Algú amb molt de seny va definir Espanya com un gran invent perquè uns quants espavilats es poguessin enriquir sense mesura a les costelles d’un bon grapat d’innocents. A la seva Carta VII, Plató ja va arribar a la conclusió que tots els estats són corruptes, però crec que, en un concurs europeu de corrupció, no hi ha dubte que l’Estat espanyol pujaria al podi amb la medalla d’or penjada al coll. El terme cleptocràcia (un terme de creació recent) prové del grec clepto, que significa furtar, i cracia que, significa força, com a domini, en aquest cas, dels lladres. Si la cleptomania és la impulsió obsessiva a robar, la cleptocràcia assenyala amb el dit el poder basat en el robatori del capital fent servir les institucions, la justícia, les lleis, en definitiva, el sistema polític i econòmic d’un estat. Perquè la cleptocràcia esdevingui exitosa s’ha de poder servir de gent que busqui principalment l’estatut i el benefici personal a costa dels governats, és a dir, dels ciutadans, contribuents al cap a la fi. Per tant, la cleptocràcia fa niu en aquells estats on hi ha espavilats que utilitzen el poder polític per al seu enriquiment personal. El destí d’aquells innocents que viuen en aquests estats marcats per una cleptocràcia perenne pateixen el que no està escrit perquè no hi ha manera de fugir d’un infern on els diables fan bullir l’olla mentre ballen al seu voltant, embogits per la seva bona estrella. I en aquest festival d’espavilats, sempre hi ha una llarga cua esperant a la porta. Salivejant amb la boca oberta. Esperant un os per rosegar. Una porta giratòria que els transporti al paradís dels somniats consells d’administració d’algun monopoli perquè, ells, ells han estat bons minyons i ara també, ells, ells, ells es mereixen entrar al regne dels espavilats, perquè el pare Estat els aculli en la seva menjadora. Perquè saben que si en la primera vida han estat obedients, seran recompensats amb una segona vida de coixins de ploma. I els ciutadans? Qui? Què? Com? Però què diu què? I si algun innocent gosa tibar d’hemeroteca per recordar-los-hi: “Però, escolti, no era vostè qui deia que...”, aleshores es mostren ofesos amb un desvergonyiment insultant. I tant és que carreguin cap a l’esquerra com que ho facin cap a la dreta, perquè, com deia Joan Guerra, el germanet del raspall Alfonso Guerra, abans es folraven els de dretes i ara ens toca als d’esquerres. És tot plegat l’etern joc de l’oca... que ara tiro perquè ara em toca. I així, si Déu no hi posa remei, per insaecula saeculorum... Amén.