L'embolic electoral

Mentre la Covid no dona treva i els ingressos als hospitals lluny d’aturar-se augmenten, el Tribunal Superior de Justícia “de” Catalunya ens ordena anar a votar el proper 14 de febrer. Mentre el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya ha reclamat que, com més aviat millor, es faci un confinament “estricte, intens i curt”, perquè la pressió hospitalària és extrema i ja estem al capdavant del carrer amb més de 3.000 ingressats en planta per aquesta pandèmia que se’ns està emportant la nostra salut col·lectiva, el Tribunal Superior de Justícia “de” Catalunya ens ordena anar a votar el 14 de febrer. Mentre el personal sanitari preveu que avui es pot arribar als 700 ingressats a l’UCI, el Tribunal Superior de Justícia “de” Catalunya ens ordena que els catalans i catalanes hem d’anar a votar el 14 de febrer, suposadament, en defensa dels nostres drets. Mentre les autoritats sanitàries i els experts ens diuen per activa i per passiva que ens tanquem a casa, que minimitzem al màxim la mobilitat, que fem teletreball, que les persones vulnerables com la gent gran i els grups de risc s’han de protegir contra les malvestats d’aquest coronavirus i de les soques, el Tribunal Superior de Justícia “de” Catalunya ens ordena anar a votar el dia 14 de febrer. Mentre el Govern del nostre país va tenir el seny d’ajornar (un verb allunyat de “suprimir” o “suspendre”) les eleccions i consensuar una nova data pels comicis davant una tercera onada, el Tribunal Superior de Justícia “de” Catalunya ens ordena anar a votar el 14 de febrer per, agafeu-vos bé perquè l’argument no se sap per on agafar-lo, “acabar amb la provisionalitat, el bloqueig i la precarietat institucionals”. Un argument amb càrrega política que no pertoca al poder judicial i que, casualitats de la vida, ja havia fet servir el ministre-candidat/candidat-ministre espanyol, Salvador Illa, al comitè federal del PSOE. Les preposicions tenen una magnífica funció gramatical i és la d’establir la relació entre un element sintàctic i el complement. En la preposició “de” que uneix l’organització judicial “Tribunal Superior” amb “Catalunya”, pot donar peu a una confusió que hauríem de saber defugir com el gat escaldat fuig de l’aigua freda. La preposició “a” és la que li escau com anell al dit. Una “a” que clarifica, determina i defineix l’origen. Una preposició que és determinant a l’hora de descodificar el bacallà que tallen.