Anem de mítings

Amb la campanya electoral en marxa, alguns encara ens preguntàvem si les eleccions es tornarien a paralitzar per obra i gràcia de deunostresenyor disfressat de Tribunal Superior de Justícia (a) Catalunya. Hauria estat un altre cop de puny d’aquest òrgan jurisdiccional que viu i regna pels segles i els segles, amén. Però, finalment, van decidir-se, com dirien els gallecs, a “deixa-la conta así” i que els castellans acostumen a reproduir fent servir l’arcaisme prou conegut del “mejor no meneallo”. Per tant, som-hi doncs a correcorrents a engegar la sínia amb els animals polítics fermats a l’extrem del pal horitzontal i amb la boca ben oberta per acusar el contrari de totes les calamitats passades, presents i futures. Mentre continua pujant la pressió als hospitals del nostre país per la Covid, crec que a tots plegats ja se’ns fa absolutament insuportable comprovar com qui es creu que talla o tallarà el bacallà durant els propers quatre anys s’embolica amb els missatges suats de sempre. Davant de la unitat que reclama la majoria del poble català, els retrets constants que separen les formacions que volen que Catalunya esdevingui un estat aniran augmentant en volum i intensitat, mentre els de l’altre marge del riu, units en l’invent dictatorial de la indissoluble “unidad de España”, caminen al compàs d’una marxa militar o reial, triïn vostès la que menys els remeni l’estómac. És evident que tot plegat és força complicat en un país com Catalunya, sotmès a una pressió constant. Obligat a remar contínuament a contracorrent enmig d’un temporal animat pel vent malèfic que ve de Ponent. I amb la campanya arriben els mítings, els actes polítics de propaganda en què l’estarlette de torn repeteix la processió de lletanies elaborades per un spin doctor, mentre una claca formada pels assalariats del partit organitzador, els quals pretenen tard o d’hora esdevenir assalariats, afiliats, convençuts i una insignificant samfaina de curiosos i passavolants aplaudeixen a cor què vols. Els mítings es fan per la premsa, pels mitjans de comunicació, per aquell minut de glòria de les notícies i per res més. No tenen una altra finalitat. I amb els hospitals a petar, amb la recomanació de “no surtis de casa”, amb el tancament obligat del petit comerç, dels gimnasos, de la restauració, de les llibreries!, sembla que sí, que per anar a un míting no hi ha ni confinaments municipals ni fronteres, perquè la participació política és un dret fonamental. I la roda hidràulica de la ficció segueix girant i girant...