La renda i jo

No sé pas si vostès, amables lectors, deuen estar experimentant la mateixa sensació que tinc jo quan arriben aquestes dates. El formigueig per tot el cos em comença a entrar quan la publicitat institucional m’avisa que comença la campanya de la renda i que el tic-tac del rellotge es posa en marxa.

Vostès també deuen formar part del col·lectiu de la bona gent i per aquest motiu paguen religiosament els seus impostos, de la mateixa manera que llencen els papers a la paperera, que reciclen el vidre, que separen la brossa i que contribueixen amb un donatiu a la Marató de TV3. Per això, perquè són bona gent, creuen fermament que tenen el deure de contribuir per rebre, pagant un tribut que grava les rendes que provenen dels seus treballs, dels seus estalvis i de les seves cases.

Uns treballs, uns estalvis i unes cases que, per altra banda, ja han estat gravats per altres tributs i per altres impostos i per altres retencions. Però ho accepten sense cap mena de discussió perquè creuen que aquesta és la manera de participar en el bé comú, en allò que s’ha anomenat la “societat del benestar”.

Entendran que el motiu del meu formigueig anual que ben aviat es transformarà en neguit, i del neguit passarà a un emprenyament creixent, no és pas perquè no cregui que aquest és el millor dels sistemes que fins ara coneixem, sinó perquè cada any em sento més estafada quan comprovo que aquest sistema té més forats que un gruyère. Un sistema selectiu que mira cap a un altre costat sempre que li convé.

Recorden aquella campanya de renda del ministre Ordóñez que deia allò d’“Hacienda somos todos”? I de l’altra del secretari d’Estat d’Hisenda, José Borrell, d’“Hacienda os vigila”? Doncs la realitat, i d’aquí el meu emprenyament anual, és que Hisenda la paguem els de sempre i Hisenda ens vigila als de sempre. És com dos mons paral·lels.

Nosaltres i ells. Suposo que a aquest col·lectiu de la bona gent cada vegada més emprenyada i més decebuda, enguany s’hi haurà de sumar els afectats pels expedients de regulació d’ocupació i els autònoms que han rebut ajudes i, com a la majoria no s’han aplicat retencions, també hauran de pagar.

Mentrestant, diuen, diuen, diuen, que les rendes no declarades del descoronat emèrit sumen més de vuit milions d’euros que va regulant fiscalment gràcies a préstecs d’alguns empresaris amics. Enteneu ara, bona gent, el meu emprenyament?.