Viatges i flors

Durant el mes d’abril les flors sembla que ja volen despertar del llarg somni de l’hivern. Les plantes deixen anar les seves tiges mandroses, mig adormides i les flors que neixen quan el sol ens comença a escalfar la pell tiben amunt, festejant el jardí, impacients per mostrar els seus colors davant del món.

Mercè Rodoreda va morir en plena primavera. Demà farà justament trenta-vuit anys i una setmana que l’escriptora es lliurava a la mort sense haver pogut veure despuntar les flors fantàstiques dels seu jardí imaginari.

Aquella va ser la darrera primavera de la Rodoreda. Una primavera tenyida de negre que ella mateixa havia descrit literàriament a La mort i la primavera, una obra que va anar fent i refent, tossudament, al llarg de la seva vida literària però que mai no va arribar a lliurar al seu editor, Joan Sales, tot i que ella mateixa reconeix que serà la seva gran obra.

En una carta a Sales de l’any 1961 així li ho diu: “La mort i la primavera és molt bo. Terriblement poètic i terriblement negre.

Amb el meu estil d’ara, primera persona i procurant dir les coses de la manera més pura i inesperada. Serà una novel·la d’amor i de soledat infinita.

Quan us donaré la novel·la, us donaré una obra mestra”. Quan la vaig llegir, tot i la distància de concepte entre una i l’altra, d’alguna manera em va recordar la seva altra novel·la Viatges i flors, una delicatessen que navega en un món meravellós creat a partir de la imaginació gairebé sense aturador de la seva autora.

Pobles inexistents i flors irisades que omplen els fulls amb els paisatges més inversemblants i amb aromes que embogirien els alquimistes. En aquell jardí rodoredià han habitat les flors més salvatges i les més dolces.

Flors amargues, caminadores, eclèctiques, perverses i encisadores, però d’entre totes elles jo us aconsello la flor de la felicitat lluent i tornassolada com vidre, d’una matèria molt semblant a la matèria de la bombolla de sabó. Si la trobeu no la colliu, si us plau, deixeu-la arrelada a la terra, amb les seves companyes de viatge que creixen ufanoses al seu voltant.

Limiteu-vos a cercar la felicitat amb la simple contemplació de la bellesa que la natura us ofereix. I sigueu tot orelles, perquè quan el sol s’inclina davant l’arribada de la lluna, la podreu escotar cantar.

Amb un so clar i net. Com corre l’aigua en el punt de la set.