Sindicats d'ús intern

Dissabte. Dia 1 de maig. Dia Internacional del Treball. De les treballadores i dels treballadors. A diferència de l’any passat, que la pandèmia va obligar a fer-ho de forma virtual a través de les xarxes socials, enguany les concentracions es van aplegar sota la pluja on els representants dels sindicats majoritaris reclamaven una sortida justa de la crisi de la Covid. L’any passat el lema era Salut, treball i justícia. Enguany, la derogació de les reformes laborals impulsades pel Partit Popular alhora que preguntaven directament al govern de l’estat si permetran que els beneficis dels ICO Covid serveixin per pagar totes les indemnitzacions dels ERO anunciats al sector financer. Els sindicats majoritaris són dos.UGT i CCOO. No sembla, però, que ni un ni l’altre tinguin gaire predicament perquè, de fet, les coses van de mal en pitjor per als treballadors i treballadores que, dia que passa, van perdent els pocs llençols que encara havien pogut salvar mig amagats dins l’armari. Un i l’altre, els dos sindicats majoritaris, tenen un fotimer d’alliberats (amb l’incombustible Pepe Álvarez al capdavant, alliberat sindical de la UGT des de l’any 1976!) que de ben segur fan el que poden, i que no seré pas jo qui els negui l’esforç i les suors, però el que poden i el que fan és, en realitat, tan poc lluït que la majoria de vegades fan bona la frase qui dia passa, any empeny. Tots dos, UGT i CCOO, sindicats majoritaris, pateixen el mateix mal que els partits polítics, també majoritaris: la manca d’idees, la manca de lideratge, una inèrcia de l’anar fent, amb rovell a les juntes, desgastats, amortitzats, instal·lats en un roda que va girant i girant, de manifestació en manifestació, enlairant pancartes on es pot llegir allò que tots ja sabem i del mal que hem de morir. Un canvi de paradigma? És obvi i tan clar que enlluerna. Totalment d’acord. Posar fi a un sistema injust? És clar que sí. Tothom hi està d’acord, amb aquestes afirmacions. Però més enllà d’assenyalar els culpables de la nostra perdició col·lectiva, els sindicats majoritaris, UGT i CCOO, han de dir-nos el com i que aquest “com” es fonamenti en una voluntat explícita de voler anar més enllà del simple fet de cridar contra els culpables de tot plegat i de posar-los-hi el dit a la nafra. Cridar al vent la impotència pot servir per anar fent bullir l’olla, però no pas per aturar un futur que s’endevina ben tràgic.

.