Entre el TSJC i la paret

Diuen que a la casa on de tot hi ha, aviat s’arrela el sopar, per això de ben segur que els membres del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya tenen tothora la taula ben parada amb estovalles de fil i els tovallons nuats al voltant del coll. Tot a punt perquè els cambrers-consellers del govern de l’autonomista Catalunya vagin passant un a un amb les safates fumejant de menges elaborades a foc lent. Els ingredients dels plats han estat triats pels estesos en la matèria, vull dir, un expert en nutrició, un mestre carnisser i un altre que en sap un brut de peixos. El cuiner ha mimat els detalls, la guarnició de verdures fa un goig que enamora i les patates ni un minut de més ni un de menys. Al punt. Però els membres del TSJC tenen un paladar molt particular. No es podrien definir com a persones exigents. Ni tampoc uns llepafils. Ni tan sols uns grans entesos en gastronomia. De verdures no n’entenen. Dels tipus de carn, tampoc. I de peix, em sembla que no sabrien distingir un bonítol d’un turbot. Però el cas és que tot i no entenent-ne els fan tallar el bacallà. Quan el primer cambrer-conseller apunta per la porta amb la seva safata, els membres del TSJC ja estarrufen el nas. Toc de queda.. a Barcelona? Aquest plat sí que no ens agrada. I quins criteris fan servir per rebutjar un plat cuinat pels que en saben? Com diu que es diu aquest plat?, pregunta un dels membres amb posat desmenjat. “Garantir la salut pública”, li respon el cambrer-conseller. Doncs ja se’l pot emportar i tornar-lo de cap a la cuina! On s’és vist! De res no serveix que el cambrer-conseller li vulgui fer entendre que aquell plat és exquisit i que a més és un antídot contra la sisena onada de pandèmia perquè, sap, el virus es mou per onades i, per tant, la sisena no es pot descartar que s’acabi produint. Res, de cap a la cuina li he dit! Quan el cuiner veu com les safates tornen al taulell de la cuina es posa les mans al cap. “No ens en sortirem! No hi ha res a fer.” A l’home li venen ganes de treure’s el barret i de llençar-lo al foc. Sap que significa haver de viure entre el Tribunal Superior de Justícia i la paret. Es treu un paper de la butxaca, agafa un bolígraf i afegeix un altre apunt al llarg llistat de greuges. Un més. Després fa mitja volta i mira de reüll tots els cambrers-consellers. ““Haurem de refer els plats. Tots els plats....a veure si aquesta vegada tenim sort...”.