Botigues i botigues...

Em vaig emocionar tant quan vaig escoltar la dependenta de la botiga com em deia: “Ara li embolicaré amb paper de regal i un bon llaç de color vermell”, que no me’n vaig poder estar de donar-li les gràcies quatre o cinc vegades abans de sortir per la porta amb un somriure d’emoció que traspassava els límits de la mascareta. De cop i volta allò que fins fa pocs anys era ben quotidià, és a dir, les normes bàsiques que regien el comerç de tota la vida, ara s’han convertit en un record llunyà, gairebé de vitrina de museu. En algunes botigues fins i tot es pot llegir un rètol ben fixat al taulell en què s’adverteix als consumidors consumits que no s’embolica la compra. Tant és que es tracti d’una manta de sofà com d’una batedora o un assecador de cabell. El fet és que, en els millors dels casos, la botiga en qüestió et facilita un full de paper d’embalar perquè tu mateixa emboliquis el producte i ja t’ho faràs, reina, que en aquest establiment no estem per anar perdent el temps amb llacets i paperets de colors. I el tracte? Què me’n dieu d’aquesta nova moda que fa que només que entris a l’establiment sempre hi hagi una dependenta o dues que deixa anar un so gutural semblant a una mena de salutació de pati d’escola? La fórmula més habitual és el llançament sobtat d’un “holaaaaa!” arrossegat, més llarg que un dia sense pa, seguit d’una indiferència total o, el que és el mateix, d’un “ja t’ho faràs”. En el llenguatge comercial actual gairebé s’ha extingit la fórmula protocol·lària habitual del “bon dia” o “bona tarda” i ja no diguem del “Déu vos guard”, que deu ser gairebé un pecat mortal de necessitat. Ara tant és que sigui matí o vespre perquè la salutació, com si et coneguessin de tota la vida, ha traspassat la frontera del bon gust per caure en el cau de la barroeria. I ja posats en aquesta mena d’intimitat familiar, de menjar a la mateixa taula i dormir en el mateix llit, és veu que és del tot lògic que la dependenta et tutegi encara que s’adoni que tu en cap moment l’has deixat de tractar de vostè. I n’hi ha que s’ofenen i tot i et volen donar lliçons gairebé exigint-te que les tutegis. Fa pocs dies una dependenta que no deuria tenir més de vint anys em va dir que no la tractes de vostè perquè era molt jove. Per respondre-li vaig fer servir la mateixa lògica per preguntar-li per què aleshores em tutejava si jo era molt més gran.