Alcarràs: la Catalunya real

Després de fer-se públic que la pel·lícula Alcarràs de la directora catalana Carla Simón havia guanyat l’Os d’Or de la Berlinale, el premi més important de la 72a edició del festival de cinema de Berlín, més d’un i de dos es deuria de llençar de cap a la pantalla de l’ordinador fent una cerca ràpida al Google Maps per mirar de trobar aquest topònim perdut en algun lloc del salvatge oest, que diria l’amic Vidal Vidal. Ara gairebé tothom ja sap que Alcarràs existeix i que al Pla de Lleida hi creixen ufanosos camps d’arbres fruiters on la floració sedueix els nostres ulls amb un paisatge semblant al paradís. Ves per on, els alemanys, qui ho anava a dir, han donat una lliçó no només als que neguen el pa i la sal a la nostra llengua, sinó també als que, de casa estant, menystenen la parla del bloc occidental del català.

Tota una lliçó també per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que massa sovint fa com si no sabessin que hi ha país més enllà de la Diagonal. Recordo quan es va emetre la minisèrie Les Veus del Pamano, coproduïda per Televisió de Catalunya i basada en la magnífica novel·la de Jaume Cabré, que la gent dels Pallars es va posar les mans al cap quan van veure que els actors s’expressaven amb un accent barceloní que feia feredat d’escoltar. Davant d’aquesta manca de realitat territorial i, permeteu-me que ho digui, de superioritat moral tronada, les crítiques van omplir els diaris locals i em consta que fins i tot en Cabré es va emprenyar de valent.

La Catalunya real és aquesta, la que la pel·lícula de la directora Simón ha volgut representar i que, amb tota la tendresa i delicadesa del gest i de la paraula, ha refregat per la cara a tots aquells que, com Coixet i companyia, amb els seus treballs eviten com d’escaldar-se utilitzar la llengua catalana a la vegada que neguen com Sant Pere els seus orígens més enllà del friquisme tronat, fins i tot després d’escoltar cantar el gall. La Catalunya real d’Alcarràs que també se’ns mostra a la pel·lícula Tros, inspirada en el llibre de Rafael Vallbona (Pagès Ed. 2017) que va guanyar el XXVè Premi Ferran Canyameres de Novel·la 2016, on la comarca de les Garrigues esclata amb tota la seva bellesa sota un tel de boira que banya els camps d’oliveres i ametlles, a mig camí del cel.