Que tinguem sort

Cau la pluja i les teulades prenen el color a les fulles d’auró dels boscos de roure martinenc. Vermelloses amb tons que es desdibuixen a mesura que les gotes van lliscant empeses per la força de la gravetat. La benaurada pluja que es baralla amb la tossuderia del sol que mena per anar guanyant terreny pateix la incomprensió de la meteorologia televisiva capficada tothora a etiquetar-la amb la llufa de “temps molest”, pertorbador de la calma atmosfèrica que asseca els nostres camps i ens atansa al Marroc mentre ens allunya de l’Europa de prats humits i paisatges bucòlics. Em deixo endur per la mandra de les hores detingudes en el rellotge de joguina dels infants. Els caps de setmana. El meu petit espai de llibertat.

Fora del món que segueix girant embogit per la follia dels fracassats. Entre l’amor i el desamor, en Llach cantava el desig de tenir sort en aquest llarg camí de la vida. “Trobar tot el que ens va mancar ahir” probablement hauria estat també un bon títol per al llibre que recentment ha publicat l’eurodiputada per Junts i exconsellera d’Ensenyament durant l’1-O. Molts o ningú. Embastat de memòries i altres històries (La Campana) repassa els moments àlgids de la tardor del 2017 en què alguns pensaven que Espanya cauria d’un dia per l’altre perquè, és clar, ja se sap que la justícia sempre està de part del més feble. Un repàs dels tres mesos que Clara Ponsatí va viure com a consellera, del 14 de juliol al 27 d’octubre del 2017, fins a la destitució de tot l’executiu català amb l’article 155 de la Constitució del règim espanyol.

El text reflecteix l’emprenyament sense filtres d’una dona que se sent enganyada, manipulada i la necessitat de posar llums i taquígrafs en un dels episodis més frustrants de la nostra dissortada història. L’afaitat amb doble rasurat que Ponsatí fa dels protagonistes d’aquell intent fracassat és demolidor i enfonsa la litúrgia eixelebrada d’Oriol Junqueras, que pretén pujar als altars amb la corona d’espines, però que tampoc no deixa en bon lloc Carles Puigdemont, al qual defineix com “una anguila, s’escapa. Un home difícil de descriure. No es comunica gaire. No pregunta. Un tio astut amb una habilitat dialèctica brutal”. No vam tenir sort perquè, evidentment, no era qüestió de sort. I ara, amb un govern autonomista vocacional, el temps ha esdevingut un rellotge aturat.