El món d'ahir

Stefan Zweig ho tenia gairebé tot per ser feliç i de cop i volta el seu món es va esfondrar. L’Europa idíl·lica que es volia perfecta, volgudament construïda a partir d’unes emocions imaginades, desapareixia del seu camp de visió, despullada per la bogeria i la tempesta d’aquells que es creuen amos i senyors. El món d’ahir.

Memòries d’un europeu (Ed. Quaderns Crema. Col·lecció Assaig), és un dels testimonis més commovedors i atractius del nostre passat recent, escrit a més amb el mestratge d’un europeu amarat de civilització i nostàlgic d’un món que es desintegrava a passos agegantats.

Amb una prosa brillant i d’una claredat pedagògica impressionant, Zweig narra els canvis que van trasbalsar l’Europa del segle XX entre les dues guerres mundials, en un període on l’escriptor va patir en carn pròpia els deliris d’un segle que fou devastador. És aquest un llibre imprescindible per entendre el present. Llegir el passat per comprendre el present i el futur.

Desconec si aquest llibre és d’obligada lectura als instituts i a les universitats però, si no és així, ja fem tard perquè el seu contingut és avui en dia de rabiosa actualitat. Un autèntic document a manera d’advertiment que de res sembla que hagi servit als que escalfen seients a la Unió Europea. En realitat el món d’ahir és el món d’avui, el món de sempre: convuls, nici i sense cap voluntat de treballar pel bé comú.

Sovint quan escolto tertulians que, imitant les converses de barra de bar, remasteguen frases com “el que ara està passat al món no havia passat mai abans”, em pregunto quin va ser el darrer dia que van obrir les tapes d’un llibre. Mai abans? Desconèixer les fonts del saber comporta això. Que les tertúlies s’hagin convertit en un pou de desconeixement on tothom s’atreveix a dir la seva a veure qui la diu més grossa.

Llegir els clàssics com El món d’ahir és un enriquiment personal que a la llarga reverteix en un enriquiment social perquè, els clàssics, són textos del passat que mai no moren perquè mai tampoc no deixen d’estar presents. Zweig, incapaç d’entendre un món que ja no era el seu, finalment, es va suïcidar. Qui sap si, en aquells moments de traspàs entre la vida i la mort, una frase maquiavèl·lica li devia voltar el pensament: “Com poden sobreviure les persones de bé en un món pervers.” De vegades jo també em faig aquesta pregunta.

I vosaltres?.