La casa i el jardí

Es pot defugir de la bellesa quan esclata davant dels teus ulls? El rebedor de la casa del matrimoni Véronique Renon i Juanjo Jové és un jardí amb la suau remor de la mar de fons. Les onades llepen els lliris blaus florits en un batec suau, transparent, imaginat. No hi ha mar a Artesa de Lleida, al seu paradís que ens convida generosament a visitar, però enmig de l’esclat de colors es fa present, perquè en el doll inabastable de creació de l’artista Jové tot és possible.

El jardí vora una mar de terra endins, envoltada de secà i regadiu, de parets que vessen art, que estimulen els sentits i que acompanyen silencioses la veu del seu creador, s’hi pot sentir els batecs d’una natura salvatge que pren formes diverses amb un objectiu únic: esdevenir art. S’endevina esforç, formació, bagatge i els pous on l’artista Jové ha anat pouant. Hi són presents les ànimes d’altres artistes eterns: Cristòfol, Coma Estadella o el funcionament simbòlic d’en Josep Ripoll.

Poemes que pengen de les bigues de fusta, de les parets mitgeres, que t’interpel·len i que t’interroguen perquè una casa d’un artista mereix un món i la ment un univers. La metamorfosi, l’art conceptual, l’ús de temàtiques que han anat transformant-se, aportant saba nova a l’obra. Una imaginació lúdica que aconsegueix transformar simples materials trobats en obres d’una puresa conceptual màgica.

És l’atzar dels objectes d’André Breton, de la volumetria constructiva d’en Cristòfol. El valor simbòlic dels materials. Art, al cap i a la fi.

Passejant per les habitacions mentre contemplo quadres, objectes escultòrics i peces bellíssimes d’una delicadesa extrema, la casa, ara museïtzada i que ben aviat s’obrirà al públic, em produeix un estat de felicitat indescriptible semblant a la que vaig experimentar amb la contemplació del quadre La joia de viure, del pintor alemany Max Ernst. El lleuger marge entre l’instant de l’eternitat. Una voracitat de viure, de seguir vivint per continuar creant, per seguir deixant petjada.

La llum que entra pels finestrals de la casa il·lumina els relats de l’artista Jové. Cada quadre, una història. Cada escultura, un món.

És l’univers del creador. Com el poeta Foix en el seu diari a Clara on escriu que “amb sals de mar és dolç, el teu carmí”, com l’artista Jové repassa la seva obra sense poder deixar d’admirar la seva companya de vida, la Véronique.