Segueix la roda girant

La traducció de Feliu Formosa posa un altre accent al poema Cançó de la roda hidràulica, que, l’any 1932, va escriure Bertolt Brecht. Pot ser que “la roda segueixi girant” no tingui la mateixa intensitat a “la roda que mai no deixa de voltar” perquè, en la versió d’en Formosa el destí inexorable de l’aigua de baix pren una dimensió més sostinguda i, possiblement, més tràgica. La contundència però del poema d’en Brecht se sustenta en una realitat inapel·lable.

La roda esdevindria el sistema que tot ho empara, que tot ho legitima, tan és qui la controli, dretes, esquerres, monarquies o repúbliques. Sí, és evident que Brecht parlava del sistema de classes. Els de dalt i els de baix.

Els poderosos i els pàries de la terra. L’aigua de sota que empeny la insuportable roda. Sense remei.

Sense capacitat de revelar-se. De dir prou. De fugir de la conformitat.

De la impotència. Quan el llegeixes, aquest poema deixa sempre un mal gust de boca. El fet que el provoqui és degut a la senzillesa del llenguatge emprat que, de tan entenedor, espanta.

Rellegia fa uns dies els dietaris de Manel de Pedrolo dels anys 80 i, en concret el de l’any 1986, on el mateix escriptor també reflexionava al voltant de la roda hidràulica que no deixa de girar i girar, obligant-nos a fer voltes en cercle i impedint-nos avançar. Deia Pedrolo: “La policia franquista perseguia els independentistes. Els perseguí la dreta de la transició i els persegueix el socialisme que ara ocupa el poder.” Que el PP i el PSOE s’uneixin per evitar que l’Europarlament investigui Espanya pel CatalanGate de ben segur que no hauria provocat ni fred ni calor en la pell d’un escèptic com era Manel de Pedrolo.

No creure és també una manera de no esperar res. I, pel que fa al nostre país, tampoc no podem esperar res d’una democràcia teòrica en la qual ningú ja no creu. Potser sí que tenia raó Flaubert quan va afirmar que la democràcia és el millor mètode conegut per exercir el domini d’uns homes sobre els altres.

Potser per això l’Europa que hom desitjava civilitzada i culta es tornarà a posar de perfil davant d’un escàndol que esberla els principis fonamentals de qualsevol democràcia. I la roda seguirà girant davant d’una Europa desorientada on, com també va escriure Brecht: “Quina mena de temps vivim on parlar simplement d’arbres és gairebé un crim.”