Les hores

Des del seu exili a Suïssa, el gran mecenes i figura irrepetible del nostre panorama científic i cultural, Rafel Patxot i Jubert, se’n feia creus de com els catalans havien mudat alguns dels seus hàbits arrelats durant generacions per adoptar alegrement habituds castellanes amb la badoqueria d’arribar a fer-les seves. Escrivia: “Els catalans ara sopen a les deu o a les onze de la nit, per després anar-se’n a fer tertúlia a casa dels amics i, cap allà les dotze o les dues de la matinada, es fiquen al llit convertint-se cada cop més en madrilenys simiescs i perdent així tota la civilitat europea que ens havia caracteritzat.” Patxot n’estava convençut que, amb el temps, l’assetjament imparable de l’estat espanyol acabaria desvirtuant la nostra llengua fins a aconseguir que, com a la cera tova, se li notessin totes les ditades. Malgrat les amenaces constants, en cap moment va dissimular el seu enuig davant l’atac ferotge dels assetjadors fins al punt que, a la façana principal de la seva casa al Montseny, la Masia Mariona va fer inscriure una frase premonitòria: “Hostes vingueren que de casa ens trauran.” D’allí precisament va haver de fugir precipitadament cap a l’exili, perseguit per catalanista, home d’ordre i catòlic. Em pregunto què pensaria en Patxot si pogués escoltar com majoritàriament es maltracta la nostra llengua. Actualment l’alt grau de toxicitat del castellà ha arribat a uns nivells tan estratosfèrics que la cera tova està a punt de convertir-se en líquida. Com es pot entendre que una llengua tan perfecta sigui violentada i banalitzada pels propis catalans? La tirallonga de castellanismes esdevé inabastable. De tota la desfeta complaent i badoca, l’aquelarre embogit està a punt de cremar una de les joies més interessants de la nostra llengua: les hores. La forma amb la qual bona part de parlants del Principat de Catalunya anomena les hores que s’expressen pel sistema del campanar, un sistema específic de la nostra llengua que res té a veure amb la resta de parlars on és habitual el sistema de rellotge. Dividir l’hora en quatre quarts i que fa referència a l’hora en punt següent i no a l’hora en punt ja passada, demostra que els catalans mirem cap al futur mentre la resta encara retenen la mirada fixa al retrovisor. Perquè “dos quarts de nou” res té a veure amb l’“ocho y media” remastegat fins a l’avorriment.