Dinar de família coronada

Finalment tornen a estar tots junts i ben avinguts encara que facin veure el contrari perquè no fos cas que els seus súbdits de cop i volta despertessin de la letargia, adonant-se de la farsa i que el castell de la bona vida se’ls escolés pel forat immens de la claveguera Villarejo. I que bonics són els dinars de les famílies amb corona. Ben mudats, amb el coll tibat com galls estarrufats i guardant les aparences, emmascarats per la façana hipòcrita amb la qual van estar educats, com si mai no haguessin trencat un plat de porcellana finat. Protegits fins al moll de l’os. Conscients que són el garant d’un sistema infectat de rèmores i que, si arriba el moment de defensar-los, seran uns mestres afinant cordes. Per tant, no els cal patir per res. Tenen el present i el futur garantit. La família dels coronats gaudeix d’un diccionari que ens és vedat a la resta de mortals. Mots com atur, misèria, pobresa, desnonament, hipoteca, lloguer, planxar, escombrar, cuinar, urnes, jutjat, tribunal, llei, inflació, treballar, entre una llarga i infinita tirallonga, no figuren en el seu particular diccionari de privilegis. Però d’entre tots sí que n’hi ha un que destaca en lletres daurades i brodat a mà per les millors filadores de la corona: putrefacció. I no es poden arribar a imaginar com la família coronada ha arribat a un grau de putrefacció que es podria qualificar d’excel·lent. Ja saben que la putrefacció és l’acció de podrir o de podrir-se a partir de la descomposició de les substàncies orgàniques mortes. I el merescut pòdium de l’excel·lència no es pensin pas que és un triomf senzill d’aconseguir. No, no, és molt complicat. És fruit de l’esforç i la constància de moltes generacions que es van entossudir amb el ferm propòsit d’aconseguir-ho. Es podria comptar amb els dits d’una mà les famílies que poden presumir de posseir en la seva genealogia tres-cents anys d’escàndols sostinguts amb un llistat tan extens i inigualable de negocis (tots honorables, per cert), frivolitats, enganys, traïcions, conflictes interns i externs, sense oblidar les vegades que han hagut de fugir cames ajudeu-me, però que, com el Nadal, sempre acaben tornant per enveja de les famílies d’anar per casa que ara estan complint amb el seu deure de pagar la renda. I, com diuen els que es volen curar en salut, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.. o no.