Rosa Fabregat

Magnificava Hölderlin les obres en vers assegurant que: “El curull de mèrits està l’home; però no en ells; per la Poesia ha fet d’aquesta terra la seva estança.” Poetessa, en aquest cas, Rosa Fabregat, és, en ella mateixa, un doll de poesia. El que diu i com ho diu amb veu vellutada, pausada i harmònica. És el to precís que adopta el vent quan remou el blat espigat. Tota ella és poesia que, el pas del temps, mai no ha aconseguit trencar. De joventut eterna. Malgrat la vellesa, la bellesa d’un cor que traspassa el llindar dels anys. Els homes, en aquest cas, una dona ferma i decidida, que, amb les seves obres, i els seus esforços tenen el seu mèrit i recompensa. Perquè tot arriba quan hi ha fonaments; unes bases prou consolidades per construir un castell de paraules inabastables. Cada dia que passa ens fem una mica més vells, deia Joan Perucho en els Jardins de la malenconia (Ed. 62. Abril 1992), i, com gairebé totes les cases antigues, la saviesa que pou en els seus fonaments està formada per una sedimentació d’estils i una estructura bastida per anys i panys d’esforç continuat. Aquesta és l’obra de la Rosa que mereix tots els premis d’aquest món. Llegir-la és com obrir els porticons de les finestres i deixar que el paisatge de primavera ompli casa teva, mentre les cigonyes sobrevolen el cel de Ponent amb les ales obertes de bat a bat. Sense límits, sense imposicions, la creació “fabregatiana” parteix de la llibertat de pensament. Lliure, obert al món i amb la manera de pensar pròpia d’una lliurepensadora. Perquè la Rosa poeta, escriptora, farmacèutica, mare, esposa i bona amiga és, per damunt de tot, un esperit lliure. Creadora d’un estil propi i amb una trajectòria forjada per les emocions del passat i l’esperança en un futur on el proïsme esdevingui la base de la humanitat. Finalment enguany, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ha reconegut la seva llarga i extensa obra literària amb el Premi Nacional de Cultura 2022 acompanyada pel dramaturg Jordi Casanovas, l’Associació d’escriptors PEN Català, la ballarina i coreògrafa Núria Guiu i el projecte cultural Càntut. Cançons de tradició oral. Ja tocava que el CoNca reconegués la seva obra tal com també ho va fer la Generalitat atorgant-li, l’any 2017, la Creu de Sant Jordi. Gaudeix del premi, benvolguda Rosa, i tots els que encara han d’arribar. Enhorabona.