Putrefacció i democràcia

Protegida per l’ombra d’un enorme para-sol, torno a rellegir l’obra Il Gattopardo, d’en Giuseppe Tomasi, onzè príncep de Lampedusa. Una meravellosa novel·la que va ser l’única que va escriure i que no va aconseguir veure publicada. La cèlebre frase, que es pot trobar entre les seves pàgines: “Que tot ha de canviar perquè no canviï res”, la pronuncia el personatge de Tancredi, el nebot del príncep i protegit, al principi de la novel·la. La seqüència (traducció d’en Pau Vidal), és la següent: el príncep s’està afaitant després que la nit passada va anar a Palerm per visitar una barjaula. Recorda que va veure llum a la casa del seu nebot i que va entrar per preguntar-li què hi feia tan tard amb la llum encesa. Aquest, per tornar-li la tafaneria, també l’interroga. Tancredi li diu: “No et pensis, només he vingut a acomiadar-me. Me’n vaig per afegir-me a les tropes de Garibaldi.” El príncep li retreu que no n’ha de fer res al costat d’aquesta gentola perquè, ell, el que ha de fer és estar al costat del rei. Tancredi, llavors, amb cara de foteta, li respon: “Si no ens hi fiquem nosaltres, aquesta gentola que tu dius és capaç de declarar-nos una República. Creu-me, si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï.” A hores d’ara, els que encara no havien caigut del cavall, ja se n’hauran adonat que tot allò de la Transició, i dels personatges que ens van engalipar amb una Constitució de fireta, era només la posada en pràctica de la tàctica tancrediana. “Cal que tot canviï perquè tot segueixi igual”, és a dir, el llarg llistat de tot el que ha servit per bastir la marca “Espanya”. Un invent extraordinari que ha perpetuat els pitjors adjectius del diccionari de la Real Academia Española i que es podrien resumir en un de sol i que ho engloba tot: corrupció endèmica sostinguda per una base indestructible: l’economia extractiva. I és, precisament, un corrupte, un fidel servidor d’aquesta Espanya putrefacta, qui hi posa llums i taquigràfics al fangar. Un sense ànima que es revenja i es revolta contra els seus, contra la cova d’Alí Babà i els quaranta lladres que el va alimentar i del qual se’n va servir. Ara que finalment la màscara de la democràcia ha caigut en el calaix de la veritat, potser és l’hora de posar tota aquesta tropa davant del mirall i que contemplin com el nas els va creixent, abans que ens acabin de buidar les butxaques i la paciència.