Ciutats i pobles

Diuen les notícies que durant la pandèmia a molta gent li va venir la dèria d’agafar-se un animal de companyia. De fet jo mateixa tinc uns quants amics que van comprar un gos o que el van adoptar i que estan força satisfets d’haver optat per augmentar el que, diuen ells, la família. Però les darreres dades publicades també ens informen de l’abandonament massiu d’animals de companyia mesos després que les autoritats sanitàries autoritzessin a la població sortir al carrer. S’ha constatat que després de l’aïllament domiciliari es va produir una taxa rebot perquè moltes famílies que havien adoptat en aquell temps no van ser conscients de les obligacions que comporta un animal de companyia. En concret 162.000 gossos del carrer a les protectores i l’abandonament de mascotes va registrar un augment entre un cinc i un deu per cent en els mesos següents. Potser és exagerat suposar que el motiu de les adopcions era per poder-se saltar el confinament, però la realitat és que l’adopció durant la pandèmia va créixer fins a arribar a les xifres més altes dels darrers 10 anys. L’aïllament i el distanciament social van incrementar la sensació de soledat i van posar en valor els beneficis de compartir la vida amb una mascota. La pandèmia també va provocar que molta gent es replantegés la seva vida, el lloc de treball, el lloc de residència, el plaer de l’oci i les ganes de respirar un aire més pur que no pas la pol·lució de les ciutats. Per aquest motiu, algunes famílies han marxat de la ciutat i han triat anar-se’n a viure a un poble. D’un pis petit sense terrassa a una casa amb jardí on els nens poden córrer si per cas torna un altre confinament. Però viure en una població petita i amb poc veïnat és ben diferent de fer-ho en una gran ciutat. El so de les campanes de l’església, els soroll dels tractors amunt i avall, les vaques amb els seus esquellots són per a molts nouvinguts una molèstia insuportable, fins i tot pitjor que els sorolls dels cotxes. L’altre dia m’explicava una senyora d’un poble molt petit que la gent que hi ha anat a viure no entenen res de res i que per això han redactat un full on diu el següent: “Atenció: aquí tenim campanes que toquen regularment. Ramats que viuen a prop. Alguns fins i tot porten esquelles al coll. Pagesos i artesans que treballen. Si no ho suportes, has arribat al lloc equivocat.”