La fi de l'abundància

Posats a celebrar diades internacionals davant la banalització d’un món que s’està esmicolant i que ningú sap com acabarà la cosa, l’Organització de les Nacions Unides, l’any 2013, va fer la pensada de proclamar cada vint de març Dia Internacional de la Felicitat, com si amb una vareta màgica es pogués resoldre la infelicitat de molta gent. Si a Catalunya l’estètica ens mata, els que formem part de l’ONU també devien caure dins del mateix calder, perquè reduir a un decàleg de bones intencions l’assoliment de l’estat de l’ànim plenament satisfet de tota la població mundial és com demanar la lluna en un cove. La idea, tan original com estèril, es veu que està copiada del rei de Bhutan, un reialme de l’Àsia meridional situat al vessant meridional de l’Himàlaia, que va decidir que la filosofia del seu govern estaria assentada en la felicitat dels seus súbdits i amb aquest propòsit va inventar el concepte de Felicitat Nacional Bruta (FNB), substituint així el PIB, l’indicador que tants maldecaps ens provoca. Una teoria fantàstica que queda en l’univers del no-res en el moment que et despertes i poses els peus en el terra fred i isolat del món real. Però decidida l’ONU que tothom esdevingui happy, va redactar tres punts relacionats directament amb el benestar i la felicitat de tots els habitants del planeta Terra: erradicació de la pobresa, reducció al mínim de la desigualtat en el món i cura i protecció del planeta. I per això, perquè de somnis no es menja, des del 2013 fins al dia d’avui crec que es podria assegurar que els habitants del planeta Terra són més o menys igual d’infeliços perquè, no només no s’han assolit cap dels tres objectius marcats, sinó que, ans al contrari, han empitjorat de forma alarmant. Però diuen, diuen, diuen que de bones intencions l’infern n’està ple. I mentre el món segueix girant i els diners sembla que, malgrat la teoria ensucrada, a la pràctica sí que donen la felicitat en una societat basada en els diners, arriba l’hora de la veritat, i les darreres declaracions del president francès, Emmanuel Macron, així ho confirmen: “El món s’enfronta a la fi d’una abundància de béns i recursos.” Quina ironia, oi? Quina abundància, es deuen preguntar els que sempre han hagut de fer mans i mànigues per arribar a finals de mes! Quanta ironia i quanta hipocresia per part d’aquells que ens porten a vendre.