Un altre 11 de Setembre

Finalment el President de la Generalitat, Pere Aragonès, va acabar de desfullar la margarida informant tot Catalunya que no assistirà a la manifestació de la Diada d’enguany i punt i final a la incògnita que ha ocupat tertúlies i converses de cafè. Ja era hora perquè entre uns i altres no hi ha manera de fer res de bo. N’hi ha que encara s’interroguen del perquè i d’altres opinen que el Molt Honorable ha fet santament perquè se’n guardarà prou d’assistir-hi si no vol rebre una escridassada monumental, situant-lo al mateix nivell que el conseller d’Enagás, l’aleshores President Montilla. Res de nou sota el cel. Seguim donant voltes a la mateixa sínia on nosaltres mateixos ens vam lligar desorientats pel fracàs d’uns líders que van errar l’estratègia. Sí, l’èpica va triomfar però el resultat, ara ja podem dir que durarà més que un dia sense pa, ha estat ben galdós. Quan es vol fer política s’ha de llençar ben lluny el lliri que penja de la mà. Imaginar per un moment que Aragonès assistiria a una manifestació on els organitzadors, l’Assemblea Nacional Catalana, han assegurat que l’objectiu d’enguany és fer foc nou a les institucions, és desconèixer les lleis que regeixen els partits polítics. Si la flama que crema actualment a totes les institucions és la del partit on Aragonès està afiliat, de debò algú pensa que està interessat a disparar-se al peu o, és el que és mateix, marcar-se un gol en pròpia porta? Per tant, la coherència justifica la seva absència i la de tots els seus consellers, secretaris i directors generals i tot el que penja d’Esquerra Republicana perquè, tal i com han manifestat fonts del Govern, la manifestació d’enguany va contra els partits i les institucions i no contra el veritable enemic a combatre, l’Estat espanyol. Dat i debatut, però tant és si Aragonès va o ve perquè la desorientació col·lectiva entre l’univers independentista és d’una dimensió estratosfèrica i ningú ara per ara pot negar que el carro ens va pel pedregar. Més dividits que mai, els partits polítics que tenen en el programari la independència del nostre país han fallat estrepitosament. Un déjà vu remastegat al llarg de la nostra dissortada història que ens recorda sovint que continuem captius i vençuts perquè, contràriament al que pensaven alguns, a Europa no els interessem per a res. Una Europa d’interessos que sempre s’ha posat de perfil amb els pobles vençuts, de les nacions masegades i de la seva gent.